On va Catalunya?

La periodista Àngels Barceló ha titulat el seu programa especial del 14-F ¿A dónde va Catalunya?, fet que resulta una pregunta un tant arriscada, perquè la sensació és que no ho sap ningú: ni els candidats que es presenten a aquestes eleccions, ni els votants que aniran a les urnes. El politòleg Oriol Bartomeus comparava Catalunya amb el poblet gal dividit en dos de l’àlbum d’Astèrix La gran rasa, al seu article a Política&Prosa. “Si es miren els desplaçaments del vot a Catalunya –escriu Bartomeus– es pot veure una rasa similar. A un costat els partidaris de la independència, (...) en l’altre, els contraris. La rasa divideix les preferències electorals d’uns i d’altres. Són pocs els que s’atreveixen a creuar-la”.

Com si volguessin donar-li la raó, una setmana després de la publicació d’aquestes reflexions, cinc partits secessionistes van firmar un document vetant la firma de qualsevol pacte amb els socialistes catalans. Sempre s’és a temps de fer la rasa més profunda. Algú sincerament creu que sortirem del laberint sense el PSC? No se m’ocorre

La governabilitat és una utopia per la falta de lideratges i l’existència de vetos

com. Ho reconeixia Jordi Cuixart en una entrevista fa any i mig, que no és dubtós en les seves conviccions.

Amb aquest panorama, la governabilitat és una utopia. Catalunya s’ha passat mig any sense president perquè els dos socis del Consell Executiu no s’han posat d’acord. La lluita per l’hegemonia ha passat per davant de la reconstrucció del país davant la mirada atònita dels que encara no han perdut l’esperit crític. Però és que Quim Torra ja va anunciar als quatre vents fa un any que s’havia perdut la cohesió en el govern català. O dit d’una altra manera, que cada partit anava pel seu costat. No queda clar que algun marxés del costat dels catalans.

El drama és que el sistema no permet que en temps de crisi el cap d’Estat pugui posar un independent amb prestigi per a intentar reconduir el país, com acaba de passar a Itàlia amb Mario Draghi. Ni tan sols tenim un líder que es carregui el país a l’esquena. Al documental que una productora holandesa prepara sobre Koeman, l’entrenador del Barça declara: “El meu amor per aquest club és tan gran que faig el possible perquè tot surti bé”. En política, no disposem d’un personatge com ell, que intenta sobreposar-se a les divisions del seu entorn. Per cert, l’àlbum de La gran rasa acaba bé, però a Catalunya no tenim herois que han caigut a la marmita. Només algun irresponsable que es va desplomar pel precipici.