L’hora de votar

Els ciutadans catalans aniran avui a les urnes per votar en les eleccions autonòmiques del 14-F. No ha estat fàcil arribar fins aquí. La convocatòria es va demorar més d’un any a partir del moment en què el president Torra va donar per esgotada la legislatura. La pròpia data dels comicis va estar en l’aire fins fa pocs dies. El Govern va arribar a suspendre’ls temporalment, temorós que el 14-F coincidís amb un pic d’expansió de la pandèmia. Però les darreres dades disponibles són relativament positives i, en qualsevol cas, millors que les que van propiciar la temptativa de suspensió.

Dit en altres paraules, no hi ha motius per no anar a votar. Els que temien per la salut van tenir l’opció de votar per correu. I, de fet, aquest capítol s’ha incrementat molt respecte a anteriors eleccions, havent-se emès per correu més de 265.000 sufragis anticipats, un 277% més que el 2017. La resta de catalans saben que s’han extremat les mesures de seguretat als col·legis electorals. I saben també que la formació de les meses, malgrat que un 37% de les 82.000 persones convocades per integrar-les han presentat al·legacions –unes trenta vegades més que en anteriors convocatòries-, està pràcticament garantida.

Lamentablement, la campanya ha estat en molts aspectes insatisfactòria, per no dir decebedora. Ha abundat en desqualificacions creuades entre els rivals, mentre escassejaven les exposicions detallades de programes i el debat fructífer entre candidats disposats a confrontar i defensar les seves propostes. Sentim dir que en algun dels debats televisius, sobretot en l’últim, celebrat dijous, el ruixat d’insults i crits va ser, a més d’ofensiu i inútil, prova inequívoca d’una atmosfera política viciada. No van faltar els ciutadans que van tenir problemes per agafar el son després d’assistir a un espectacle tan aspre i desagradable.

Després d’una campanya polaritzada i aspra, els electors tenen avui la paraula

Tampoc no ha estat prometedor el gir final d’aquesta campanya, que va començar amb l’anomenat “efecte Illa”, va prosseguir amb la desqualificació gairebé col·lectiva del candidat socialista, malgrat que va anunciar amb estil sobri el seu desig de superar l’actual bloqueig, i va acabar precisament amb la subscripció per part de totes les formacions independentistes d’un compromís per vetar qualsevol pacte postelectoral amb el PSC.

L’anterior legislatura va ser qualificada, des de diferents posicions polítiques, com a estèril. Mentre ha transcorregut, les diferències entre els dos socis del Govern, Junts i ERC, van anar pujant de to. La seva lluita, que al principi s’ocultava o es dissimulava, es va exhibir després sense pudor, gairebé diàriament. El divorci entre les dues grans formacions independentistes era manifest, com ho eren les conseqüències sobre la tasca de govern. Tot i això, les dues forces, i també el PDECat, la CUP i Primàries Catalunya, s’han conjurat perquè hi hagi un altre Govern independentista, probablement amb els mateixos membres que fins ara.

Hem dit en anteriors ocasions que Catalunya necessita urgentment un rellançament, i no queda clar que les coses vagin millor si després de la votació d’avui conserven el poder els qui ens han portat fins aquí. Però, naturalment, la paraula la tenen els ciutadans. Les enquestes han pronosticat resultats molt semblants tant a ERC com a Junts i al PSC. Aquesta nit sortirem de dubtes i veurem en quina mesura han encertat. De moment, l’únic que podem fer és convidar els que tenen dret a vot a què en facin ús. Les previsions no són, en aquest sentit, gaire encoratjadores, i vaticinen una abstenció superior al 40%, 20 punts per sobre de la del 2017. Esperem, malgrat això, que l’abstenció no sigui tan alta, i que el resultat del 14-F sigui el reflex el més fidel possible de la nostra societat i de la seva voluntat de progrés.