Emprem les urnes

Avui hi ha eleccions a Catalunya. Unes eleccions marcades sense cap mena de dubte per la pandèmia. Tant de bo que s’equivoquin els que asseguren que el grau d’abstenció pot ser alt per la por dels contagis Cal anar a votar, si és que no ho hem fet abans per correu. Votar els qui hàgim triat, després de sospesar bé els programes, encara que sapiguem per endavant –ens ho ha recordat precisament aquesta setmana passada la senyora ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, portaveu del Govern del senyor Pedro Sánchez– que durant el festeig, això és l’etapa de seducció que implica qualsevol campanya, es prometen moltes coses que s’obliden immediatament després del matrimoni, vull dir després de guanyar les eleccions.

La por dels contagis és fàcil d’entendre encara que no sembla justificada. Cal que ens refiem de les autoritats que adverteixen que des del punt de vista sanitari tot està controlat als espais destinats per poder votar. Tothom hi entrarà amb mascareta, hi haurà gels desinfectants, serà obligatori guardar la distància de metre i mig i es prega als malalts de COVID

–unes sigles que semblen força adients per a un nou partit polític, Catalunya Obrera Verda i Democràtica– que votin entre les 19 h i les 20 h. Als ciutadans que els ha tocat haver d’estar a les taules haurien de compensar-los en el futur amb un viatge a Wuhan.

Tot anirà bé. Siguem conscients que les urnes tenen un gran atractiu per als catalans. Basta recordar que van acudir massivament a les primeres votacions democràtiques del 1978. Només hi ha una pega: una bona part sent un enorme respecte per les urnes que es posen segons la legalitat vigent, transcorreguts els períodes necessaris per poder convocar eleccions; i uns altres prefereixen les que es van posar l’1 d’octubre, de manera unilateral, perquè no els va quedar un altre remei, es justifiquen, saltant-se les lleis, que no reconeixen com a pròpies.

Avui sabem que un patriota català independentista va encarregar les urnes de l’1 d’octubre a través de França a una empresa xinesa, el nom de la qual, gairebé d’acudit, segons la traducció a l’anglès, és Smart Dragon Ballot Expert. Conten que aquestes urnes van ser subhastades després i l’import de les licitacions va servir per pagar les multes dels independentistes. L’empresa xinesa va continuar fabricant urnes a demanda del públic català que va voler encarregar-ne. Però com que les comandes havien de ser en un nombre alt, almenys de cinc-centes unitats, alguns van muntar la importació com un negoci i es van dedicar a la revenda.

A l’alt valor simbòlic de les urnes amb el logo de les quatre barres s’hi afegeix la possibilitat del multiús: papereres, contenidors de roba, glaçoneres de refrescos per a les revetlles, proteccions per a apicultors, ara potser contra el virus i altres mil usos, que la gent amb un polsim d’imaginació pogués donar-los-hi. Com a reposapeus, escambell o banqueta per als més petits de la casa les urnes poden ser força còmodes, més encara si els hi posem un coixí. També serveixen de recer al gat o perquè l’àvia hi deixi la mitja, les agulles de la qual solen fer nosa, abandonades al sofà de la sala d’estar.

Tot això i molts altres aspectes que em deixo justifiquen el preu i naturalment el percentatge que s’han emportat els posteriors inversors en les urnes de l’1 d’octubre. Va haver-hi qui la va encarregar com a objecte decoratiu perquè figurés en les seves noces i altres per al bateig del seu fill, omplint-les de confits. Avui encara poden trobar-ne via internet en alguns magatzems que les serveixen a domicili, per un preu que, depenent si és original o còpia, pot arribar a ser més o menys alt. Desconec si algú encarregarà una urna per dipositar-hi les cendres de la seva mort política. Qui sap. Podria succeir avui mateix, aquesta nit.

Tot anirà bé; siguem conscients que les urnes tenen un gran atractiu per als catalans