A sobre no et queixis

Se’ns en va la vida”, lamentava el molt millennial. Si alguna cosa els defineix és que són ploramiques, poc autocrítics i li donen la culpa de tot al món, del qual es consideren víctimes. Segurament ho han après de la generació anterior a la seva, a la qual pertanyo, tan insulsa que ni tan sols té un nom clar. La X –la dels que ara voregen els cinquanta i escaig– va viure al límit. Els precedeix la dels boomers –pel baby boom de la postguerra–, o generació tap, segons Josep Sala i Culell, anomenada així perquè s’acomoda a sistemes obsolets, i dificulta la incorporació dels qui podrien adaptarlos al present i al futur.

Els de la meva generació mai hem tengut l’edat adequada: érem massa joves per sortir; després continuàvem essent massa joves per tenir un contracte que no fos de pràctiques o un sou fix, massa joves perquè ens prenguessin seriosament. I de sobte vàrem ser massa grans per optar als ajuts als joves. Això de la jubilació ni ens ho plantejam. Hem joguinejat amb drogues legals i il·legals, tan cautelosos com amb el sexe, perquè la nostra infància als anys vuitanta s’envoltava de mogudes que abusaven de la llibertat fins al descontrol, i de vegades acabaven malament. Som uns nostàlgics reconsagrats.

Els millennials ens semblen unes criatures afectadíssimes, i els que venen després, uns consentits sense empatia. Li dic que no exageri: la vida no se’n va enlloc. Estam sans, tenim feina i connexió a internet, les persones del nostre entorn ho porten bé. “És que a sobre no podem queixar-nos!”, es queixa. I afegeix: “Em passo els caps de setmana dormint i veient pel·lis i sèries!”. Li pregunto què feia abans de la pandèmia, i admet que el mateix.

Quan el vaig conèixer, em va sorprendre que preferís demanar menjar a domicili que sortir. Mitja vida meva ha tengut lloc dins bars, restaurants, a locals de música i terrasses. És el que més trobo a faltar, brindar i xerrar amb els amics, cara a cara, sense dispositius pel mig. Supòs que en això consisteix divertir-se. La diversió és l’únic que ara ens falta, als qui no ens falta res. Hi ha mil maneres d’entretenir-se, vivim en l’era de l’entreteniment. Però no és el mateix. La diversió és allò que fa passar el temps de forma alegre i agradable; l’entreteniment, el que fa que el temps passi sense que te n’adonis.

La diversió pot ser esgotadora, perquè exigeix atencions i et fa xantatge emocional amb el que t’estàs perdent. Ha estat bé prendre’s un descans. La vida no se’ns en va, sinó algunes bones estones.

La diversió és l’únic que ara ens falta, als qui no ens falta res