La Vanguardia (Català-1ª edició)
La covid no s’oblida dels refugiats
El món encara viu la crisi de refugiats més gran des de la Segona Guerra Mundial, tot i que molts sembla que se n’han oblidat, apressats per l’emergència sanitària de la covid. Però, paradoxalment, qui no s’ha oblidat ni s’oblidarà de les persones forçades a l’èxode és la mateixa covid. Dos simples percentatges resumeixen la magnitud del drama...
Segons l’Acnur, l’agència de l’ONU per als refugiats, un 86% dels refugiats viuen en països en desenvolupament amb sistemes de salut molt limitats. Tanmateix, només un 57% dels països amb plans de vacunació contra el coronavirus inclouen els refugiats. Per això, aquesta institució treballa perquè també rebin tractament els 80 milions de desplaçats forçats al món.
La tasca d’aquestes i altres entitats ha contribuït a petits grans miracles com el de Jordània, amb 750.000 refugiats, malgrat que la xifra real pot ser molt superior. Amnistia Internacional assegura que únicament els sirians que han fugit a aquest país són 655.000. A aquesta quantitat cal sumar-hi centenars de milers de palestins i “87.000 persones d’altres nacionalitats”.
Quan el politòleg Sami Naïr va publicar Refugiados (Crítica), el 2016, els cinc països que més refugiats acollien eren Turquia, el Pakistan, el Líban, l’Iran i Etiòpia. El sisè tampoc no era europeu: Jordània, on els refugiats de facto o de iure ja eren aleshores un 10% de la població.
La llista es manté pràcticament invariable. Per això és tan imporvirus tant l’exemple jordà de les vacunes. “El país ha inclòs els refugiats a la campanya nacional de vacunació, indicant què hem de fer si volem mantenir tot el món segur”, afirma Filippo Grandi, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.
Ningú no pot quedar al marge de la lluita. L’Acnur dona suport a iniciatives a favor dels refugiats, els desplaçats interns, les poblacions apàtrides i els sol·licitants d’asil. No adquireix vacunes (no pot: és una prerrogativa dels governs), però col·labora amb altres mesures sanitàries i logístiques amb els països d’acollida, com ara la distribució d’equips de protecció.
Si les condicions de vida en molts assentaments ja eren penoses abans de la crisi de la covid, el ho ha complicat tot. “Amb milions de persones en situacions extremes i enfrontant-se a un desastrós impacte socioeconòmic per la pandèmia, ens calen uns 375 milions d’euros per cobrir necessitats excepcionals”, diu l’Acnur.
Ziad al-Kabashi i la seva dona, la Raia, són una parella de refugiats iraquians que viuen a Jordània des del 2006, quan van fugir de la guerra de l’Iraq. L’Acnur els considera dos dels primers refugiats que han rebut oficialment la vacuna. Originaris de Bagdad, tots dos van rebre fa un mes el model Sinopharm, desenvolupat a la Xina.
El matrimoni va obtenir un tracte prioritari per les malalties cròniques d’en Ziad, que el situen entre els pacients d’alt risc. Les autoritats també van tenir en compte que una parella així seria un excel·lent exemple entre la seva comunitat. Ningú millor que en Ziad i la Zania per eliminar possibles reticències contra la vacuna (i per reflectir el drama de la fugida i l’exili). Ell és metge; ella, farmacèutica.
L’ONU necessita uns 375 milions d’euros per les urgències que provoca la pandèmia entre els desplaçats
www.eacnur.org