‘Siegfried’ per a valents

La dinàmica direcció orquestral de Pablo Heras-Casado i l’apoteòsic tenor Andreas Schager fan de les cinc hores amb Wagner un sospir

Maricel Chavarría

El públic del Teatro Real va tenir ahir a la nit la seva anual ració de Wagner amb l’estrena de Siegfried, el tercer episodi de la tetralogia L’anell del nibelung, en què l’heroi, l’home nou, aquell jove innocent i ignorant, apareix capaç de matar al drac i travessar muralles de foc per la simple raó que no coneix la por. Fins que s’enamora de Brünnhilde i es descobreix vulnerable.

Les cinc hores d’òpera –que duraven més que la mascareta quirúrgica– van passar a la fi com un sospir per a la major part del públic, que va respondre exultant amb un sonor aplaudiment final de sis minuts. “Un any esperant perquè ara se’m faci curt”, apuntava un fan del gènere en acabar l’òpera. I en aquest èxit hi va tenir molt a veure la direcció orquestral de Pablo Heras-Casado, que, buscant constantment el detall, va insuflar vida l’obra, alleujant-la de tota aridesa.

El mestre andalús, que justament va aprofitar per estudiar aquesta partitura quan, convalescent del coronavirus, es va tancar la primavera passada a la seva casa de Granada, va apostar ahir a aconseguir que entre la densitat sonora que busca Wagner s’hi distingissin els colors de cada instrument. I la seva idea de distribuir el centenar de músics també fora del fossat –per mantenir les distàncies de seguretat– va tenir el seu efecte positiu de “so envoltant”, incloent-hi l’aparició de la soprano Leonor Bonilla

fent de l’Ocell del bosc des del tercer o quart pis de la sala. Amb tot, els metalls a les llotges a la dreta de l’escenari van decantar per moments en excés l’espectacular estèreo.

L’ovació més gran se la va endur el protagonista, l’incombustible tenor austríac Andreas Schager, que cinc hores després semblava igual o més fresc que a l’inici, per tant, s’esperava que el públic de la nit d’estrena fes la mateixa broma que li va fer a l’orquestra en acabar l’assaig pregeneral, quan va cridar un jovial “Da capo!” (tornar a començar des del principi). També hi va haver bravos per al baix-baríton Tomasz Konieczny, que va brodar el paper de Wotan (aquí, el vianant).

L’estrena d’ahir va ser un altre pas de gegant del Real en el camí cap a una normalitat pandèmica. “És molt complicat mantenir el teatre actiu, però no és impossible, i l’opció de cancel·lar ha de ser l’última de tenir-se en compte”. Aquest és el mantra amb què Joan Matabosch té aclaparada la comunitat operística internacional. Birgit Meyer, la directora de l’Òpera de Colònia –que és el teatre propietari d’aquesta producció del mestre d’escena Robert Carsen de la qual ja es va gaudir al Liceu al 2015–, li desitjava sort a Matabosch en un vídeo, lamentant no haver pogut anar a Madrid però felicitant-lo per “ser el veritable heroi”. I és que com un Siegfried sense por, el director artístic del coliseu madrileny planteja impossibles que ell mateix va a totes per resoldre.

A tot això hi contribueixen factors com l’arquitectura del teatre, amb àmplies sales per a assajos, i la predisposició dels músics, que ahir, a preguntes de la BBC de Londres, defensaven la solució orquestral per mantenir el centenar de faristols d’aquest Wagner. Com contribueix també la mateixa institució que presideix Gregorio Marañón, qui ahir rebia la ministra d’Exteriors. Arancha González Laya va anar a felicitar els artistes amb l’ambaixador de Corea –impressionant

el baix coreà Jongmin Park al paper de Fafner–. La ministra va conversar uns minuts amb Carsen, que altre cop lluïa una posada en escena, amb un Siegfried envoltat de quilos de ferralla i arbres talats, cobra més sentit com més gran es fa la fractura entre les lleis de la naturalesa i les lleis dels éssers humans, encegats sempre per l’anhel de poder. Ja ho va vaticinar Wagner: no serem mai capaços de comprendre el que la natura ens dona.

El públic dedica sis minuts d’aplaudiments, especialment a Schager, que acaba l’òpera tan fresc com la comença