La Vanguardia (Català-1ª edició)
El planter surt de les catacumbes
Anys d’oblit van generar dues impressions diferents del planter del Barça: o els seus jugadors no valien per pujar o el club havia desdenyat un aspecte essencial de l’entitat. El Barça ha gaudit de dues grans dècades, amb alguns dels millors futbolistes de la història. És fàcil recordar el nom de les seves estrelles internacionals: Ronaldinho, Eto’o, Neymar, Alves... I és igual de senzill citar els meravellosos jugadors ensinistrats a la Masia: Guardiola, Xavi, Iniesta, Busquets, Puyol, Víctor Valdés i molts d’altres que van fer goig i van aportar caràcter al Barça. Un d’ells, Messi, va connectar els dos mons possibles. Va arribar de l’altra banda de l’Atlàntic i es va construir a la factoria local.
El Barça no s’entén sense l’aportació decisiva dels seus jugadors joves, producte d’un sistema que va impressionar el món del futbol. No s’entenia el rebuig del seu propi model els últims anys. Qualsevol de les raons que van empènyer a una llarguíssima travessia pel desert, les conseqüències van ser devastadores per al Barça.
Hi ha un intangible associat al planter que supera l’anàlisi futbolística. Uns l’anomenen identitat i d’altres es refereixen al coneixement que confereix l’aprenentatge al planter. Si això és cert, i probablement ho és, també cal afegir la qualitat que exigeix el Barça. Aquesta part de l’equació s’ha posat en dubte durant els anys, sense gairebé proves.
No se sap si la factoria més acreditada del món va deixar de produir o no es va atendre a la producció com calia. Pel que fa a les sospites sobre el talent dels joves, sempre han existit. Amb poques excepcions –Messi va ser beneït per crítica i públic des del primer dia–, el Barça ha donat a llum amb etiquetes empipadores alguns dels seus millors jugadors.
Guardiola era lent i fràgil. Xavi, monòton. Iniesta, feble. Puyol, tosc. Valdés, inestable. Busquets era un desconegut. Pedrito, un belluguet sense més ni més. Tots ells van ser sotmesos a una exigència ferotge. Despertava més expectatives qualsevol Popescu, Rochemback o Van Bommel, un entusiasme que el periodisme compartia fins que la realitat s’imposava.
L’èxit de Guardiola com a entrenador es relaciona amb matisos de tota mena, però és indiscutible que la seva estima pel planter va elevar encara més la llegenda d’aquell equip. Molts d’aquells joves no van triomfar o ni tan sols es van instal·lar en el Barça. D’altres (Valdés, Puyol, Iniesta, Xavi, Busquets, Pedro) ho van guanyar tot amb el Barça i amb la selecció. Més que això: van ser capitals en l’apogeu de l’equip i del futbol espanyol.
Aquesta cadena admirable del Barça es va trencar. Va tornar la idea del planter com un luxe prescindible en el món d’avui, que en el futbol no és cap altre que el del comerç. Alguna cosa ha canviat, tot i això. I l’ha capgirada Koeman. En un any crític per al club, ha tornat l’esperança en els joves de la Masia, o en un joveníssim canari. Pedri no ha jugat un partit en les categories juvenils del Barça, però representa al mil·límetre les característiques singulars del seu planter. En una temporada de borrasca, Koeman s’ha erigit en el gran valedor dels vells principis del Barça. Davant l’Alabès van jugar Mingueza, Ilaix Moriba i Riqui Puig a l’equip titular. Pedri va entrar al segon temps i va canviar el pas del partit. Llevat de Pedri, els altres generen opinions oposades. Estan en la mateixa posició que molts dels seus il·lustres predecessors. El futur parlarà per ells i hi haurà motius més que suficients per jutjar la seva trajectòria, impossible d’analitzar si no reben ni la més mínima oportunitat. Koeman n’ofereix en abundància. No hi ha més benefici per a l’equip, el club i l’afició. L’època del descrèdit s’ha acabat.
En un curs de borrasca, Koeman s’ha erigit en el gran valedor dels vells principis del Barça