Enyorança de Defensa Navarro

Carlos Zanón

L’altre dia vaig sortir de l’hospital. Estava molt feble i em vaig asseure en un banc. Vaig mirar a un costat i a un altre del carrer i em vaig sentir desprotegit i sol. Vaig sentir que podien sorprendre’m en qualsevol atac i fer-me miques. I de sobte, com sol passar-me en aquestes circumstàncies, vaig enyorar Defensa Navarro.

Navarro era el meu amic de l’escola. La seva lleialtat era tan part de la seva fortalesa com de la seva debilitat. Sempre al meu costat, el seu metre vuitanta i els seus quilos de més, les seves ganes d’agradar, la seva bondat i ingenuïtat, el seu sentiment infantil i, alhora, èpic de la vida em va fer ser el seu amic. Però no va ser justa, la nostra relació: jo l’estimava, però ell m’adorava. Tant, que es va apuntar a l’equip de barriada en el qual jo jugava. Defensa Navarro no era Gerard Piqué, entenguemnos ja des de bon principi. De fet, ni li agradava el futbol. Li agradava el Barça i era el meu amic. Principi i final de la qüestió. El seu moment àlgid eren els córners. Ell no sabia marcar a l’home (i quan ho feia, cometia penal) i si es col·locava per l’àrea destorbava el porter, o sigui que jo el recol·locava al primer pal de la porteria i li deia coses com que manés la defensa, que els cridés perquè no abaixéssim la tensió. Recordo esperar un córner, trobar-nos les mirades i tenir la sensació que més que guanyar el partit, ell només volia no decebre’m. Llavors, resolíem el córner com podíem i a Defensa Navarro li agafaven els cinc minuts que agafaven a les nostres mares quan volien quedar-se soles i boges i ens enviaven a tots al carrer.

En algun moment es devia adonar que un defensa alt tenia prestacions per desenvolupar a l’altra àrea. I en els últims instants d’un partit que empatàvem, Defensa Navarro se’n va anar cap allà. El terra estava enfangat, es va picar un córner i jo vaig relliscar i vaig caure de cul, i des d’aquella posició vaig veure el cap de Defensa Navarro emergint per sobre dels de la resta. La pilota anava cap a ell però només volia deixar-se tocar. El vaig cridar perquè donés alguna direcció a la pilota. Ell em va veure, sí, a terra, i va entendre batussa –Defensa Navarro també era ideal en batusses. Així doncs, es va voler desembarassar dels que tenia al voltant i anar al meu costat amb la bona fortuna que va agitar el seu coll de toro com si fos un penell a què un canvi de vent el sorprèn no una, sinó dues vegades en cinc segons, i la pilota li va impactar a la testa per clavar-se a la porteria.

Va ser la tarda de Defensa Navarro. Va ser el teu moment, amic meu. Avui et necessitava per defensar el córner. He fet el que he pogut, sense tu.