I l’esport, com metabolitzaria la llei trans?

Fins fa quatre anys, Alba Palacios (35) era l’Álvaro. Avui és davantera centre al Torrelodones femení. I mentre ens atén al telèfon, diu: –Que jo sàpiga, no m’he carregat el futbol femení ni res per l’estil...

Després esbufega, i afegeix: –Toti que entenc la polèmica que s’ha desfermat: aquests dies em truquen molts periodistes com vostè. I sobretot, entenc que en aquesta història de la llei trans s’ha d’anar a poc a poc i cas per cas.

La futura llei per a la Igualtat Real i Efectiva de les Persones Trans, la llei trans, és avui una proposta, un esborrany que provoca algunes divergències dins del Govern central, perquè no tots els seus components l’avalen.

La qüestió és àmplia, i té les seves derivades en l’àmbit de l’esport. Ens diu que les persones trans (d’home a dona o de dona a home) de més de 16 anys podrien competir “segons el seu sexe registral”. És a dir, en funció de com se sentin.

Però aquesta lectura xoca amb la reglamentació internacional –recomanada pel Comitè Olímpic Internacional (COI)–, que exigeix unes condicions als homes que fan la transició a dona. Entre les quals, una reducció programada en la taxa de testosterona: l’esportista trans s’hauria d’hormonar durant un any abans de poder competir amb les dones.

Entitats com el Consell Superior d’Esports (CSD) no han volgut valorar les hipotètiques conseqüències de la llei trans en l’esport. Tot i això, Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), ha parlat amb La Vanguardia:

–Ens trobem amb una llei molt important, pensada per mostrar el respecte i la protecció a la diversitat sexual. La llei trans pretén donar resposta al que demana la societat actual. Ara bé, per què es qüestiona la seva viabilitat en l’esport? Es qüestiona el fet que amb la simple voluntat d’una persona, sense una constatació, ni una comprovació, ni un expedient, n’hi hagi prou perquè pugui competir en qualsevol categoria. Perquè, per damunt de tot, s’ha de protegir la igualtat de característiques de tots els que competeixen.

(...)

Des que va fer la transició, als 31 anys, Alba Palacios ha jugat als equips femenins del Las Rozas, el Samper i el filial del Reial Madrid. Avui juga al Torrelodones.

Diu que, en el seu cas, tot ha anat bé. Ha encaixat en el futbol femení, al vestidor i al terreny de joc. Diu que hormonant-se durant un any va perdre 6 quilos de massa muscular.

Però que això no val per a tothom.

–Cal agafar aquesta llei amb pinces. Tot depèn de cada persona i de cada disciplina. Quan ets a l’alta competició i decideixes fer la transició, has de passar un estudi de l’individu perquè pot ser que, després d’un any d’hormonar-te, continuïs sense arribar al nivell femení. Jo vaig perdre sis quilos de múscul, però per a d’altres podria ser massa poc temps. I a més, en esports com el ciclisme, l’atletisme o la natació, les condicions haurien de ser unes altres. I ho són.

Segons la reglamentació del COI, una dona no pot superar els 10 nanograms per mil·lilitre de testosterona si vol competir entre les dones.

L’atletisme ha baixat aquest topall fins als 5 nanograms per a les distàncies entre els 400 m i la milla: així hi entren Caster Semenya, Margaret Wambui o Francine Niyonsaba, especialistes dels 800 m. Al rugbi, no pot competir amb les dones cap transsexual.

–No estic en contra de la llei trans –diu Constantino Iglesias, president de l’Espanyola d’Halterofília–, però recordo el cas d’un aixecador de Nova Zelanda que competia en homes i que, un any més tard, apareixia com a dona als Mundials. Tenia autorització per fer-ho, s’havia hormonat i complia els estàndards. Tot i això, el seu aspecte continuava sent el d’un home. I estàvem espantats: