Amb tres feines per poder pagar les factures

Irina Rus, de 47 anys i nacionalitat romanesa, reconeix que, malgrat tot, ha tingut sort. Només pocs dies abans de la declaració de l’estat d’alarma va rebre la baixa pels problemes pulmonars que pateix. En aquell moment, treballava en una residència de gent gran de Madrid, una de les moltes que a la primavera de l’any passat van quedar arrasades per la covid. Tenia un contracte a temps complet. “Això sí, al final treballava fins a 14 hores al dia”.

Rus, que va arribar fa més de 20 anys a Espanya, no va tornar a incorporarse a la feina. “Primer vaig entrar en un ERTO, perquè al final van quedar pocs residents i, quan em van trucar per reincorporar-me, ho vaig rebutjar perquè soc persona de risc”. explica, després de mostrar el seu terror per la falta de seguretat i la sobrecàrrega viscuda durant els primers compassos de la pandèmia pel personal de les residències.

Ara reconeix que fa equilibris per combinar les seves diverses feines i pagar les factures. Com altres vegades, comenta amb resignació: “Demà sortiré de casa d’hora i no tornaré fins a les 9 de la nit; i l’endemà, també”, explica.

De moment, treballa com a monitora del menjador en una escola un parell d’hores al dia (“està molt ben pagada”, diu), amb un contracte de substitució que se li acaba el 25 de març. “Després, no ho sé...”.

A això cal afegir les hores que dedica a netejar de dilluns a divendres la casa d’una família.

També ha aconseguit mantenir la seva feina esporàdica com a intèrpret als jutjats de la Comunitat de Madrid. Parla romanès, anglès, francès, italià i holandès. “Em truquen i si ho puc encaixar amb les altres feines, hi vaig”.

En temps de pandèmia, les condicions de treball són complicades. “Es passa malament quan cal baixar als calabossos dels jutjats per parlar amb els detinguts. Hi ha molta gent junta, seria molt millor que totes les trobades tinguessin lloc en sales ben ventilades”.

“Demà sortiré de casa d’hora i no tornaré fins a les nou de la nit; i l’endemà, també”