‘Davosant’

Aquest any la trobada de Davos ha estat virtual. Res a veure. La gent no va a Davos a escoltar rotllos, sinó a trobar-se amb d’altres. És una gran oportunitat reunir-se amb persones importants i després comentar: “Sí. Vaig estar amb el president de tal país i em va semblar fenomenal; en canvi, el president de tal altre és més fluixet”. Veure’ls per internet no és el mateix.

Ja ho he comentat, però una de les primeres vegades que vaig ser a Davos com a ponent vaig coincidir amb Jordi Pujol, que llavors era president de la Generalitat. Ell va fer un gran discurs en anglès, francès i algun idioma més, però repetint en cadascun el que deia, tot i que no era només una traducció, anava avançant. Qui entenia els diferents idiomes veia que un francès ho entendria tot, un americà també, però els que sabíem diversos idiomes ens assabentaríem de més coses. Quan acabaven les sessions ens van portar en autobusos als diferents hotels en què estàvem allotjats. Darrere de mi anaven dos americans i un li va dir a l’altre, sobre la conferència de Jordi Pujol: “Aquest tipus és fenomenal, parla molts idiomes, d’on és?”. L’altre: “És el president de Catalina”. El primer: “On és Catalina?”. L’altre: “No ho sé. Crec que és una illa”. Per a mi allò va ser increïble: “Soc ciutadà de l’illa Catalina, que és un país”. Si em girava i els deia als americans que l’illa Catalina era al Carib, potser m’haurien dit: “Sí, el Carib, a l’Àfrica”. Els Estats Units són tan grans i importants que els americans no saben gaire geografia de la resta del món.

Quan vaig arribar a Harvard a fer un doctorat hi havia tres professors que m’avaluarien. Un era el meu gran cap i els altres els meus segons caps. Sempre dic que el meu cap era més aviat el meu amo i jo el seu esclau. Quan em vaig presentar, un

Les ciutats de Madrid i Barcelona són bones marques per als que reconsiderin la seva estratègia a Europa

em va preguntar d’on era i jo li vaig contestar que “d’Espanya” (from Spain) i ell, fent-se el savi, va dir “Ah, sí, al Carib”. Li devia sonar Espanya amb un dictador militar al capdavant com un país del Carib, més o menys com els sona a alguns avui quan es parla de l’Àfrica subsahariana, una zona amb oportunitats. Esclar que si preguntem on és Albuquerque pot ser que ens diguin a Nou Mèxic i que no sàpiguen que és un estat dels EUA. Des dels temps de la meva tornada de Harvard i les meves primeres assistències a Davos hem treballat molt i hem creat una bona imatge de país, Spain, i de ciutats com Madrid i Barcelona. Treballem per aquestes “marques”, que són una bona base perquè en el futur els que reconsiderin les seves estratègies per a Europa –que tindran més tecnologia i potser menys persones, però més preparades– ens donin el primer lloc. Com sempre dic, hem de ser humils però sense infravalorar-nos.

Nosaltres tenim els nostres Davos, esdeveniments anuals en molts temes i llocs, organitzats per associacions empresarials, bancs, escoles importants. Aquest any se n’han anul·lat molts, d’altres s’han fet en línia (pots passar un parell de dies a Davos, però no et passes dos dies davant de l’ordinador escoltant rotllos que ja has sentit). El networking, trobar-se amb gent amb qui seria difícil parlar però que pot ser molt interessant conèixer, es pot aconseguir a Davos o en trobades semblants i després els pots enviar un correu per dir: “Va ser un plaer parlar a Davos i estic d’acord amb les seves opinions. Per cert, voldria comentar-li un tema que li pot interessar. He d’anar a Madrid el mes vinent i em podria adaptar a la seva agenda...”. Potser li vens l’empresa. Per als directius i consellers el networking és crucial i les trobades que aportin nous conceptes, idees i oportunitats, també. Cal anar a trobades, amb prudència. Però ser ben visible a la primera fila. Cal continuar aprenent.