“És l’economia, imbècil!”

Malgrat la crisi, que agreuja les seqüeles de la Gran Recessió i la commoció derivada del xoc de l’1- O, l’economia ha estat la gran oblidada de la campanya.

La campanya electoral catalana ha passat de puntetes per l’economia. Tots els candidats han coincidit a compadir-se dels sectors més afectats per les restriccions derivades de la pandèmia, especialment de la restauració, i a proclamar el seu compromís per ajudarlos més que el govern competent, el central o el de la Generalitat. Però, poc més. Una condolença ritual.

L’economia catalana, encara més que la espanyola, fa més d’una dècada que està sotmesa a xocs d’alta intensitat. Primer va ser al Gran Recessió, que va començar ja fa dotze anys. Se’n van derivar ajustos pressupostaris, tancaments d’empreses, frenesí d’atur i crisi social. Gairebé sense solució de continuïtat, va arribar la crisi política, amb la cadena de dubtes sobre les inversions i la protesta empresarial amb l’anunci del trasllat de seus. I poc més de tres anys després, la pandèmia i el bloqueig econòmic que se’n deriva, la paràlisi del turisme, un sector essencial, i la dependència dels ajuts públics per evitar el col·lapse social.

Malgrat les enormes diferències entre la implosió financera del 2008 i la vigent paràlisi econòmica, en gran manera pels seus orígens divergents, seria temerari no advertir l’enorme repte que suposa per a les societats afectades, la catalana també. Els governs van començar restant-li transcendència econòmica a la pandèmia, pel seu caràcter “temporal”, van dir. Però totes les crisis ho són, de temporals. No hi ha mal que cent anys duri, diu el refrany. El transcendent és el canvi social que provoca, les transformacions estructurals que comporten.

I en l’economia no serà menys. En la dinàmica empresarial, en les relacions laborals i al paper, cada vegada més important, de l’Estat en l’economia. Per això causa encara més estranyesa que els candidats hagin optat per obviar aquest problemàtic desafiament. Igual és que, en una espècie de divisió del treball, han considerat que aquests temes greus han de quedar per a d’altres instàncies polítiques.

Costarà de trobar en els programes electorals un diagnòstic precís sobre l’estat de l’economia, acompanyat de propostes per sortir del marasme, més enllà de generalitats sobre digitalització, circularitat i ecologisme. Els Fons europeus com a cataplasma per a tot.

El Govern de Pedro Sánchez, després de gairebé un any de negatives, ha accedit a la fi a aportar nous ajuts directes, fins i tot en forma de condonació de deutes i ajuts directes, a les empreses i sectors més amenaçats per la total inactivitat. Gairebé un any després que els veïns. Ha estat més fàcil escoltar els candidats tirar-se els trastos pel cap per l’ocorregut amb els diners públics el 2010 que ara, en plena pandèmia.

Nadia Calviño, vice-presidenta tercera i ministra d’Economia, ha reconegut aquests dies que l’economia no camina tan bé com pronosticava i ha admès aplicar esquemes que el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, reclamava ja el juny de l’any passat. Del ja hem fet més que suficient, al hem de fer més perquè si no el vaixell s’enfonsa. L’hemeroteca és un jutge implacable en moments de crisi econòmica greu, com la que actualment es viu.

L’executiu camina explicant que negocia la viabilitat d’aquells ajuts amb Brussel·les, quan fa mesos que la resta d’Europa les aplica sense fer tanta atenció a les formes. Esperem, que siguin capaços de posar-les en marxa abans que a Berlín dictin que ja ha tornat a la normalitat i no són necessàries.

Ara el debat clau per a milers d’empreses i centenars de milers de treballadors, és el volum dinerari d’aquell paquet d’ajuts i incentius a sectors i llocs de treball que són molt substancials en l’aparell productiu espanyol. El ministeri d’Economia, el Banc d’Espanya, la banca i consultores privades, estan aquests dies, justament, calibrant la despesa necessària per evitar una destrucció massiva de teixit empresarial. Des del Govern s’ha parlat de 20.000 milions d’euros, en una primera aproximació. Les organitzacions empresarials, com Foment, han arribat fins als 50.000. Veurem fins on s’estiren.

Però serà un rastreig en va localitzar en els debats electorals catalans referència a aquest tema. Els candidats han pugnat sobre idees abstractes o s’han retret actuacions passades, amb més o menys rigor, sense fer massa atenció a les exigències del present. Què pensen els candidats sobre aquell pla?

L’economia està de debò en perill, la catalana especialment i la campanya no sembla haver-hi fet molta atenció. Una tendència que amenaça de prolongar-se també, una vegada s’hagin recomptat els vots.

El gran repte immediat de la política és ara conjugar la sortida de la pandèmia, l’aplicació generalitzada de les vacunes a la població en condicions de seguretat durant els pròxims mesos, amb una recuperació sostinguda de l’activitat econòmica, evitant l’amenaça d’un sobtat augment de la desigualtat social. Especialment de l’atur, el mal endèmic, tant català com espanyol. Tal com ens recorda la crisi política dels Estats Units, tancar els ulls davant els problemes obvis del dia a dia ciutadà és el millor caldo de cultiu del populisme. A Washington i a Barcelona.

Recordant la primera campanya electoral de Bill Clinton a la presidència dels EUA, el 1993, és l’“economia, imbècil”. A Catalunya continua sense saber-se quin model econòmic concret defensen els candidats a la presidència de la Generalitat.

Entre les promeses sempre incomplertes dels governs de torn de Madrid, més inversions quan hi ha eleccions i la terra promesa de l’independentisme, en el futur tots rics, no hi ha manera de saber quines polítiques aplicarà el pròxim Govern des del Palau de la Generalitat.

Ha estat més fàcil escoltar intercanvis de retrets sobre el passat que propostes concretes de futur

Tancar els ulls als problemes econòmics i de desigualtat del present és el caldo de cultiu del populisme