La Vanguardia (Català-1ª edició)
El primer, la reconciliació
al càrrec per la dimissió del seu antecessor, és obvi que no va tenir sort a l’hora d’enfrontar-se sense èxit a un fenomen que avui ens sembla antediluvià: la coincidència de l’estancament econòmic amb una inflació de dos dígits, de manera que no va poder evitar la derrota en les següents eleccions. Tot i això, ningú no li nega l’intent, encara que fos frustrat, de reconciliar el país després d’una de les presidències més divisives que es recorden, la de l’esmentat Richard Nixon.
El president actual, Joe Biden, què s’enfronta la nova Administració: o posa l’èmfasi a aturar aquesta hemorràgia o intenta implementar un programa totalment oposat al del govern que el va precedir.
No serà fàcil trobar gaires mesures que disposin d’un suport significatiu dels 81,2 milions de nord-americans que van votar Joe Biden, i, al mateix temps, dels 74,2 milions que ho van fer per Donald Trump, però és imprescindible buscar-ne si es vol avançar en el terreny de la reconciliació. La capital federal, Washington DC, és pròdiga en monuments simbòlics, i pocs col·lectius es mereixen tant l’homenatge de la nació com el mig milió a què s’acosta la xifra de víctimes mortals ocasionades per la covid, aclaparadorament mortes sense la presència de les seves famílies i sovint enterrades a correcuita. Aquí hi pot haver, hi ha d’haver, un espai per a un homenatge tan merescut, al marge de les imprescindibles mesures d’assistència econòmica.
A un altre nivell més prosaic, les inversions en infraestructures o l’alleujament del gegantí deute contret per les famílies com a conseqüència de la inversió en l’educació superior poden ser un terreny adobat per a la cooperació bipartidista i la concòrdia. És cert que al Partit Republicà, prou malgastador quan ocupa el poder executiu, el domina l’ortodòxia fiscal quan és a l’oposició, però és evident que polítiques com les esmentades són àmpliament populars i poden rebre el suport d’un Congrés en què el Partit Demòcrata gaudeix de majories molt curtes (de fet, al Senat hi ha un empat, només desfet pel vot de la vicepresidenta Harris).
Tot això vol dir que les ambicioses reformes proposades pel president Biden en matèria d’immigració, increment de la seguretat de les minories ètniques davant la policia, lluita contra el canvi climàtic, política sanitària o legislació sobre les armes de foc són paper mullat o estan destinades a dormir el son dels justos durant els pròxims quatre anys? No necessàriament, però és evident que els canvis no poden ser gaire radicals ni gaire ràpids en el clima de polarització política actual.
I és que, si el país avança en el camí de la moderació gràcies a mesures d’ampli suport potser arribarà un dia, tant de bo no gaire llunyà, en què es tornaran a enfrontar civilitzadament el progressisme i el conservadorisme constructius, com era tradició al país. Sense negar l’existència al Partit Demòcrata de tendències radicals i probablement poc realistes, és evident que l’abducció del Partit Republicà per part del trumpisme és l’obstacle més insalvable per a la represa del diàleg i la superació de la discòrdia. Com més aviat se superi aquesta anomalia històrica abans es podrà albirar la llum al final del túnel.
L’abducció del Partit Republicà pel trumpisme és l’obstacle més insalvable per al diàleg