La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aquell ‘sex shop’ al final de l’escala
Tot i que el porno està prohibit, les joguines sexuals prometen donar satisfacció a les turques
No estan al setè cel, però sí, fàcilment, en una tercera o quarta planta. Per la qual cosa per anar a un sex shop a Turquia el millor és tenir bones cames. Ja que, fins i tot quan hi ha ascensor i funciona, la pandèmia els desaconsella. On no se’ls trobarà mai, per llei, és en una planta baixa o primer pis. Tot i que per a alguns potser la sorpresa és que n’hi hagi en un país islàmic.
És cert que els seus cartells són de vegades més sobris que els del notari o el callista amb els quals comparteix planta. I que acostumen a ser en edificis d’oficines que han vist temps millors o fins i tot en blocs d’habitatges, davant dels quals sempre hi ha dos o tres nois arreglant una moto.
Quan un creu que s’ha equivocat d’escala, després de passar per davant d’un consultori, al segon replà apareix, amb un parpelleig, un neó –“Erotic shop”– d’un vermell càlid i gairebé tan casolà com una escudella.
El tracte, tot i això, no és del tot casolà. El propietari està de males puces perquè, tal com se li entén fins i tot amb llenguatge no verbal, la pandèmia ha rebaixat, si no la libido, almenys els contactes. Després, el negoci.
Però el seu local és petit i una mica apartat del moll de Kadikoy i els seus laments no són compartits per altres sex shops més cèntrics, que declaren que “les vendes a la botiga estan més o menys igual, però han crescut en línia”.
“Erotik nostalji”, diu el botiguer, per a qui qualsevol temps passat va ser millor, aquesta vegada, en referencia als CD que exposa al passadís, de l’escola turca d’Esteso i Pajares. Ho aclareix perquè el porno està prohibit a Turquia, però hi ha màniga ampla amb el destape que es va viure a partir del 1969, abans que a Espanya.
Això va ser avortat en el cop del 1980, tot i que hi va haver un discret repunt amb la liberalització dels noranta. Després els islamodemòcrates d’Erdogan van arribar al poder i van parar les màquines.
Fa anys que la pornografia està prohibida a Turquia –els dependents fan un gest típic, acostant els canells com si els anessin a emmanillar– però la gent no es queixa. És més fàcil instal·lar un VPN per eludir la censura.
Però el que més pot cridar l’atenció, és la tolerància envers els sex shops, que antigament no existien i que ara estan assortits amb exactament les mateixes joguines sexuals que es podrien trobar a Barcelona o París.
“A més tenim gairebé tantes dones com homes, sobretot de 25 a 40 anys”, diu l’encarregat d’un dels locals més grans, proper a l’escultura de bronze del toro de Kadikoy, semblant al de Wall Street, però 125 anys més antic.
Tot i que el turista pot haver albirat algun sex shop als voltants de la plaça Taksim, centre neuràlgic de la ribera europea, és en aquest districte del costat asiàtic on es dona la concentració més important d’aquests negocis. Potser una dotzena.
Amb els seus vibradors, els lubricants i els satisfyers . Tot i que són molts esglaons, fins aquí dalt, per exemple, la gamma de la mataronina Adrien Lastic. Però els reis del mambo, em confien, són els suecs de Lelo, amb els seus artefactes sexuals hiperestètics, fàcils de confondre amb assecadors d’alta gamma. Menys és més.
L’encarregat informa que no són poques les clientes disposades a pagar 4.000 lires (470 euros) per un vibrador. “Tot i que hi ha satisfyers de 500 o 700 lires, en venem més dels que valen 1.200”. “Es recarreguen com un mòbil”, diu, i “alguns fins i tot es controlen des del mòbil”.
En un altre sex shop, convenientment a sobre d’una barberia, a més de vulves de butxaca, en tenen altres de més cares que asseguren reproduir de manera fidedigna les de famoses actrius porno, de les quals cap és turca. “La que més es ven és Mia Malkova”, diu l’Emra, el dependent. Sobre el seu cap, ocupant tota l’extensió del taulell, hi ha unes cames llargues acabades amb un cul en pompa que prometen “pell com de debò” per uns mòdics 820 euros. L’Emra somriu i diu: “A Turquia hi ha diners”.
Per als amants dels plaers domèstics també hi ha corretges de gos. Que no han de ser per a animals –els turcs els adoren– ja que van acompanyades de fuets a joc.
Tot i que a ells la covid no els ha posat a ratlla. Obrim de nou del matí a deu i mitja de la nit”. Al peu del canó.
El ‘destape’ dels anys setanta encara té el seu públic a Turquia, on la permissivitat ha anat cap enrere