La Vanguardia (Català-1ª edició)
En bucle, però no tant
Alguns canvis: el president serà d’ERC i l’oposició estarà liderada per un partit favorable al diàleg
El partit d’Artur Mas ja és extraparlamentari i el seu futur està en risc. Els hereus de CDC mantenen quatre diputats al Congrés i un bon grapat d’alcaldes, però desaparèixer del Parlament és un hàndicap que se suma a la causa judicial pendent pel 3%.
La tercera pota d’aquesta majoria independentista a què aspira Aragonès és la CUP, que va aconseguir nou escons. Els anticapitalistes estan disposats a participar de la governabilitat però el peatge que imposen és “plantar cara” i deixar de fer “autonomisme”.
A diferència de la CUP, els comuns es queden sense marge de maniobra malgrat revalidar resultats i mantenir els seus vuit escons. La seva aposta per un tripartit d’esquerres topa amb el veto dels altres dos protagonistes, tot i que Jéssica Albiach insistirà els propers dies convençuda que “el Govern d’esquerres és imparable”. Els comuns no aconsegueixen enlairar-se a Catalunya i, davant la victòria en vots del PSC, Pablo Iglesias veu com la seva influència queda compromesa.
A l’altre costat de l’hemicicle, Vox suma més escons que el PP i Ciutadans junts i es converteix en la força hegemònica de la dreta. Els de Santiago Abascal aconsegueixen representació en totes les circumscripcions i treuen rendiment a la gira per Catalunya amb incidents en tots els seus mítings. Els set diputats per Barcelona s’apuntalen especialment al Baix Llobregat i el Vallès Occidental, però són especialment rellevants els dos escons de Tarragona, que consoliden la ultradreta en aquesta circumscripció.
Davant la irrupció de Vox al Parlament, el daltabaix de Ciutadans no té parangó, o només és comparable amb la desaparició dels hereus de Convergència. Els 36 diputats que va aconseguir Inés Arrimadas el 2017 no van servir de res i Carlos Carrizosa en va perdre 30. De la victòria a la setena plaça.
El cinturó metropolità només havia prestat els seus vots per frenar l’independentisme i Cs ara és irrellevant al Parlament. Carrizosa havia descartat per endavant la possibilitat de dimitir. “Continuarem aquí”, es va encastellar Carrizosa. No hi va haver autocrítica, ni del candidat ni d’Inés Arrimadas.
La tragèdia al PP també va ser de grans dimensions. No només perquè ha embarrancat l’aposta personal de Pablo Casado fent un gir a l’estratègia a Catalunya que va imposar Mariano Rajoy, sinó perquè el sorpasso de Vox els ha escombrat com un huracà. El d’ahir és el pitjor resultat del PP a Catalunya. Alejandro Fernández aspirava a doblar resultats i només tindrà grup propi perquè estarà sol al grup mixt: Fernández, Lorena Roldán i Eva Parera, els dos fitxatges d’aquesta campanya. “El nostre resultat és molt dolent”, va admetre el candidat, que va arrencar bé però que ha patit el “terratrèmol” de la confessió de Bárcenas.
Casado es queda sense discurs a Catalunya i el projecte amb aspiracions de moderació queda en qüestió a Madrid. Pedro Sánchez no aclareix el terreny a Catalunya, però Catalunya li aplana el terreny enfonsant el PP i contenint Podem.
Lola García
Cap dels líders dels tres partits que ocupen el podi d’aquestes eleccions estava ahir a la nit per a celebracions. ERC guanya i tindrà la presidència, però el resultat no té gust de victòria. Junts perd, però demostra la seva resistència i continuarà al Govern. I el PSC s’imposa en vots, però li serveix de poc.
La fotografia que deixa el 14-F és una majoria independentista. En escons i també vots comptant el PDECat, que no va obtenir representació. Continuen dempeus els dos blocs que configuren la política catalana des de fa més de deu anys, en un bucle que sembla que no tingui fi. Però algunes coses han canviat. Substancialment dues: el president serà d’ERC i a l’oposició hi haurà el PSC. Les dues forces partidàries del diàleg.
Vegem el flanc independentista. La principal notícia és que el pols l’ha guanyat ERC, però no aconsegueix l’hegemonia que buscava, ja que la diferència amb Junts és molt poca. S’han vist frustrades les aspiracions dels republicans de desembarassarse de qui, per a ells, han estat uns companys de viatge molestos. Els postconvergents donen mostres d’una gran resiliència. Des de l’operació de camuflatge en Junts pel Sí, que Oriol Junqueras es va empassar a desgrat, els republicans perseguien el sorpasso que van aconseguir ahir.
ERC aconsegueix la presidència de la Generalitat. Ja no hi haurà un president vicari ni un en funcions. Això relega el paper de Carles Puigdemont com a “president legítim”.
A partir d’aquí, sorgeixen els problemes per governar. La primera pista sobre el nou escenari hauria de ser l’acord per triar la Mesa del Parlament. Comencen les travesses dels noms que Junts podria proposar per presidir aquest òrgan, com el de l’actual vicepresident de la Cambra, Josep Costa, que ha mantingut agres enfrontaments amb el republicà Roger Torrent, cosa que dona idea de com d’enverinades poden ser les negociacions entre els dos partits independentistes. Però, a més, cal comptar que es necessitarà un altre partit per completar la majoria, i la CUP tornarà a tenir la clau de la investidura.
Els republicans estan decidits a negociar una composició del Govern en què es consensuïn els noms dels consellers i no deixar que cada partit triï els seus sense tolerar que l’altre s’immisceixi. A ERC temen que Junts proposi membres de la seva llista que consideren incompatibles amb un executiu presidit per una formació d’esquerres, com l’empresari Joan Canadell, expresident de la Cambra de Comerç i pròxim a l’ANC.
Junqueras sap que la poca distància que el separa de Junts li impedeix d’explicar al seu electorat que hi ha una altra majoria alternativa, d’esquerres. Si la victòria hagués estat més contundent, els republicans haurien pogut governar amb els comuns i amb el suport extern del PSC. Però el resultat no li deixa marge. Per a ERC, aquesta alternativa només podria actuar com a eventual forma de pressió davant el seu soci en el curs de la legislatura si el Govern entrés en crisi en algun moment.
També s’han de veure les conseqüències al Congrés. ERC va assegurar durant la campanya que mantindria el diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez, però esperarà a veure quina actitud manté Salvador Illa al Parlament.
Al bloc no independentista sembla que només hi ha hagut una substitució de Ciutadans pel PSC. Però aquest relleu comporta un canvi substancial. Inés Arrimadas vetava qualsevol diàleg amb l’independentisme, cosa que Illa sí que defensa. De fet, el bon resultat del PSC pot ajudar Sánchez a donar llum verda als indults.
Si alguna cosa va quedar clara ahir a la nit és que ni tan sols una pandèmia pot esborrar el principal incentiu del vot a Catalunya, que continua sent el suport o el rebuig de la secessió. Si entren més partits al Parlament és perquè la societat catalana viu el conflicte sobre la independència cada vegada amb un ventall més ampli d’intensitat i sensibilitats. Entre els favorables hi ha els que volen accelerar o els que demanen de compassar aquest anhel amb altres preocupacions. Entre els contraris hi ha els que prefereixen rebaixar la tensió (una gran majoria) o els que consideren que al Tribunal Suprem van quedar molt curts (aquests últims en una xifra gens menyspreable). Continuem al bucle, però els matisos impedeixen les lectures lapidàries.
LA SUMA Junts s’aferra a la suma independentista i es posa a disposició d’ERC i la CUP
FORA DE FOCUS El PDECat queda fora del Parlament i el seu futur perilla malgrat el suport d’Artur Mas