Pobra Catalunya!

Guanyar unes eleccions a Catalunya comença a ser com tenir una nòvia a Alcalá, que ni es novia ni es ná. Salvador Illa ignora aquesta frase antiga i castissa i el que comporta perquè assegura que el canvi ha començat, ve amb esperança de canviar i ell no se n’anirà.

Salvador Illa confirma que presentarà la seva candidatura a la presidència, encara que els números no surtin.

Fonts de la seva campanya estimen que “cal començar a fer coses normals si volem ser normals. A tot el món la llista més votada presenta candidatura. A tot el món les llistes electorals les encapçala el que es presentarà. A tot el món...”.

Com a totes les seus, tret de Vox, hi ha un fort control per restringir l’accés i només els càmeres representen allò que a les pel·lícules de Hollywood anomenaven el quart poder, cada vegada més desplaçat per les xarxes, garantia de polarització. El candidat, a més, és molt escrupolós sobre això i s’entén perquè passarà a la història dels ministres de Sanitat, llista no gaire recordada, per cert.

Adeu als entrepans i els amics que rondaven per les seus victorioses per arreplegar i repartir abraçades.

El barri sembla fantasmagòric i viu en silenci la victòria, marcada –Déu-n’hi-do– per la presència a la seu del PSC d’un ministre, Miquel Iceta, i tota una presidenta del Congrés dels Diputats, Meritxell Batet, allà a la Carrera de San Jerónimo en un Madrid que queda molt lluny. Admeten, amb esperit esportiu i democràtic:

–La gent ha votat el que ha votat... De Madrid ens arriben ecos socialistes que celebren aquesta victòria com se celebren avui les coses en dies –i nits– de pandèmia. Sense convicció ni brindis. El canvi efectiu arribarà –o no– quan el declivi econòmic de Catalunya sigui més acusat. Potser amb la ruïna. I el delata una frase:

–Pobra Catalunya!

Les victòries electorals a Catalunya comencen a ser com tenir nòvia a Alcalá, que ‘ni es novia ni es ná’