Una resurrecció per a la política

El PSC ha ressuscitat, però no ha clavat un cop de puny sobre la taula catalana. Salvador Illa volia passar pàgina amb un sonor “prou!”, però el socialisme català, encara convalescent de l’amputació soferta durant el procés a la branca més catalanista, no estava en condicions d’anar més enllà del magnífic resultat que ha obtingut. La serietat d’Illa ha aconseguit coses importants. En primer lloc, el PSC s’ha convertit en la referència de la part de catalans que (amb matisos fins i tot contradictoris) rebutgen la independència. Tanmateix, a diferència del que va representar fa tres any Ciutadans, el PSC no ha volgut ser l’ariet que rebenta la porta del castell independentista, sinó l’alternativa dialogant que es proposa buscar un camí que condueixi a superar el conflicte binari (conflicte que ERC i companyia continuaran plantejant amb gran força). Si el rebuig que encarnava Cs era antitètic i contribuïa a dividir la societat, el retorn del PSC permet suposar formes sinuoses de política que combinin confrontació i negociació, batalla i diàleg.

En segon lloc, el PSC recupera una centralitat catalana que havia anat perdent per l’enorme pressió del procés i també per errors propis (un nucli de poder molt tancat en ell mateix). Ara està en condicions de tornar a ser un partit esponja, capaç de compaginar corrents diversos i de connectar amb les diverses Catalunyes.

En tercer lloc, el PSC té un as a la màniga del qual podria disposar, no pas a curt, però sí a mitjà termini. La possibilitat d’articular una alternativa tripartita (PSC, ERC, Comuns) a la majoria independentista. En una situació tan endimoniada com la catalana (amb el factor terriblement emocional dels presos) aquesta hipòtesi és interessant. Dona molt de joc. La simple possibilitat de capgirar la majoria és un mala notícia per als blocs, perquè dona versemblança a la transversalitat.

En aquest apunt d’urgència, una nota sobre Vox: competirà cada vegada més per l’electorat obrer i castigat per tantes crisis. El PSC és l’única esquerra no del tot decorativa (no fascinada pels manierismes d’universitat americana que separen les esquerres occidentals de les seves bases tradicionals). Si el PSC fa postureig progre amb Vox seguint l’onada fàcil, Vox arrelarà fàcilment als barris obrers (Le Pen, Salvini).

Hi ha encara la relació amb el PSOE. El vell problema del PSC és convertirse en el criat de dos amos: del govern del PSOE i del principal aliat català d’aquest govern (ara ERC). González i Pujol van jugar molt amb el PSC. Farà bé d’estar atent. Un majordom mai no podrà asseure’s a la taula dels senyors de la política.

La simple possibilitat de capgirar la majoria és una mala notícia per als blocs impermeables