El gir al centre

Després de les eleccions de desembre del 2017, intel·lectuals d’Esquerra Republicana o propers a la formació van iniciar una feina de reelaboració ideològica. Per diversos motius. Perquè després de la derrota frustrant calia desprendre’s del xantatge de la unitat. Perquè calia muscular un partit condemnat a ser el germà petit. Però sobretot perquè s’havia de meditar a fons sobre què havia passat l’octubre d’aquell any, quan les institucions catalanes d’autogovern es van col·lapsar i la polarització identitària va anar molt més enllà del que els líders del procés havien imaginat.

S’havia de fer una rectificació? No exactament. L’aposta d’Esquerra, més que recloure’s dins la sentimentalització buida que no mirava més enllà del mite de l’U d’Octubre, va ser endegar un replantejament de la pròpia posició per transitar cap a una nova etapa. Alguns llibres permeten resseguir aquest moviment de fons. L’assaig més sòlid va ser el primer, l’Obertura republicana, de Tresserras i Marín. Després s’hi va sumar El principi de realitat, del politòleg Jordi Muñoz. I a principi de curs, a les envistes d’unes eleccions que no acabaven d’arribar mai, es va publicar la concreció més explícita del gir pragmàtic que es pretenia implementar: el breu Tornarem a vèncer, de Junqueras i Rovira.

Aquest gir, que s’ha anat fet durant la darrera legislatura en tensió amb Junts, havia d’anar acompanyat de fets. Alguns han funcionat, d’altres no. Un moment capital havia de ser la conquesta de l’Ajuntament de Barcelona, i va anar d’un pèl. L’altre fet indispensable era assumir que exercir com a força independentista de referència a Madrid implicaria suportar el xantatge emocional dels puristes, però els republicans van gosar fer el pas de fer política d’Estat: el punt d’inflexió definitiu va ser l’acord que va facilitar la investidura de Pedro Sánchez i la posterior constitució d’una taula de diàleg

ERC s’ha situat al centre de la política catalana: té capacitat de liderar un govern que pot formar amb uns o altres

que, certament, encara no ha donat cap fruit.

Però la consolidació del gir impulsat per Junqueras, encarnat aquí per Aragonès i allà per Rufián, exigia esdevenir la primera força independentista a Catalunya. Aquesta és la dada més rellevant de les eleccions. Ha estat per poc, i, després d’anys d’esperar-ho, ahir la pilota va caure de la banda dels republicans. Ahir, que ningú ho oblidi, l’independentisme va sortir reforçat. I ahir també Esquerra va seguir fent el gir que el situa al centre de la política catalana perquè té capacitat de liderar el govern, que pot formar amb els uns o amb els altres. Què escollirà? L’estratègia diu que optarà per la fórmula que li permeti ser allò que vol: l’Scottish National Party de Catalunya.