Una Marianne catalana

He de confessar al lector que l’estic traint. Sense maldat, esclar. Per començar, aquest article està escrit sense esperar el tancament total de l’escrutini, quan el que s’apunta, Vox al marge, és el que segueix. Un empat a dos PSC-ERC amb JxCat trepitjant-los els talons, un bloc independentista que suma una mica més del 50% dels vots per tornar a fer què i dues opcions de majoria de govern obertes en canal: una d’independentista, o sigui tornar amb la mateixa cançó, i una altra d’esquerres, que deixaria com una enganyifa els acords subscrits dies abans del 14-F pels de la primera opció.

Aquest article tampoc no respon a la filosofia pròpia d’un Mirador. Se suposa que aquest espai hauria de reflectir el que mira la o el periodista a la seu electoral, xafarderies, bambolines. Servidora, mirar, el que es diu mirar, només ha mirat la tele, els webs i Twitter durant tot el sant dia. En aquests temps vírics, l’opció presencial ha estat zero, una llàstima, i això que la posada en escena del muntatge electoral covid ha estat per treure’s el barret. De manera que, a falta de contacte, tacte, encara que sigui el del teclat i el del comandament a distància.

Som-hi. He decidit fixar-me en els detalls tant com en els resultats. Un dels més vistosos de la jornada ha estat el de la mascareta amb què ha aparegut Laura Borràs, tant de dia com de nit. Tafanejo a Google, i la qüestió em porta a un tal Isaac Zamora, un badaloní que viu a Tòquio des de fa 15 anys i que ara deu estar fent l’agost. Dissenyador, per més senyes, és el pare de la imatge de la Marianne catalana que il·lustra una sèrie de mascaretes top ten del món independentista que es venen per internet a 8,5 euros. Hi ha banderes, també. És una al·legoria que s’inspira en la Marianne que van adoptar els francesos amb motiu de la seva Revolució, tot i que els veïns del nord sí que han aconseguit fins a cinc repúbliques mentre que Catalunya no aconseguirà altra cosa que donar alegries als adeptes, avorrir els adversaris, fer malbé la democràcia, empobrir el país, fer enfadar els governs de l’Estat i potser altres coses que una prefereix no llistar per a no embolicar més la troca.

Tota aquesta història de la mascareta em ve com anell al dit per concloure que tot fins ara en Laura Borràs sembla simbologia. És clar que no li anat malament entre els convençuts, malgrat que d’altres la continuen veient com un enigma polític. Més enllà del seu independentisme de gestos, de fer-se seva la reserva moral del referèndum de l’1-O i d’una (inviable) unilateralitat. Més enllà de l’encès discurs del martiri i la repressió de l’Estat que s’atribueix fins i tot a si mateixa en la causa judicial en contra seva al Suprem. Més enllà d’això, poc se’n sap de la ideologia de Borràs. Cal esperar que ens tregui de dubtes aviat. Acceptarà la Marianne catalana una posició subordinada a ERC encara que això impliqui canvis notables de poder?

Acceptarà Laura Borràs una posició subordinada a ERC encara que això impliqui canvis notables de poder?