La Vanguardia (Català-1ª edició)
A correcuita
Turull, Rull, Sànchez i Forn van esprémer el seu tercer grau per copar focus en campanya i verbalitzar el discurs de la no-rendició
Acabaré amb una frase, potser la menys èpica i més antimíting de totes, però la porto somiant mesos i mesos: quan acabi de parlar me n’hauré d’anar perquè m’esperen a casa per sopar”. La frase la va pronunciar Jordi Turull el primer divendres de campanya a Reus, en l’estrena dels líders independentistes presos en la carrera al 14-F, hores després de sortir de presó en virtut del tercer grau penitenciari. I després de set mesos sense permisos.
Els exconsellers Turull i Josep Rull van voler ser aquell primer dia a la capital del Baix Camp i l’endemà s’hi van afegir el també exconseller Joaquim Forn i el secretari general de Junts, Jordi Sànchez. Els quatre presos de Junts es van bolcar en la campanya esprement la semillibertat del tercer grau, tot i que, a diferència d’altres conteses electorals com les catalanes del 2017 o les generals i municipals del 2019, cap d’ells no formava part de les llistes –estan inhabilitats–.
Malgrat això, Turull, Rull i, en menor mesura, Forn i Sànchez –també amb deures interns del partit–, van assumir molt protagonisme. Fins i tot més que els consellers i altres electes del partit, més centrats en els actes sectorials del seu ram. No hi va haver acte principal sense la presència d’un dels presos compartint titularitat amb l’expresident Carles Puigdemont, des de Waterloo, i la presidenciable de Junts, Laura Borràs, cosa que va contrastar, a més, amb Quim Torra, qui, tot i ser molt pròxim a Borràs, tot just va aparèixer un parell de vegades “per la voluntat d’emfatitzar la seva funció institucional d’expresident”, afirmava el partit.
“[Els presos] podien ser a casa perfectament i són aquí al peu del canó, són uns animals polítics”, subratllaven des de Junts. Més enllà del terreny pràctic, el seu paper també va tenir una notable dimensió simbòlica per posar èmfasi en el missatge contra la rendició davant l’Estat que propugna JxCat.
Potser una de les seves petites recompenses van ser els mítings que van protagonitzar a casa. Rull, exultant en la seva Terrassa natal, i Turull, visiblement il·lusionat des de Granollers, la capital del seu Vallès Oriental. Tot i això, els quatre presos van fer campanya més enllà dels focus, també en trobades de petit format i passejos per tot Catalunya. Turull i Rull van acumular, per exemple, més d’una vintena d’actes cada un, fins a tres i quatre per dia, dispersats per tot el territori fins al punt que tots quatre només van coincidir tres dies.
Això sí, quan el rellotge s’acostava a les 21 h, arribaven les presses. De diumenge a dijous els presos havien d’arribar a Lledoners abans de les 21 h per dormir entre reixes, cosa que, sumada a una certa laxitud horària de JxCat, provocava que gairebé diàriament els presos s’haguessin de disculpar i anar-se’n en ple míting, a correcuita cap a la presó. “Si quan ara parli Puigdemont veieu que m’aixeco i me’n vaig, no penseu res estrany”, va fer broma Rull.
Després entrava l’expresident, sempre en videoconferència des del seu domicili a Bèlgica. “Som experts en campanyes telemàtiques, portem tres anys així”, recalcaven des del partit. Fins i tot Borràs va fer un parell d’aparicions per videoconferència –per exemple des de Madrid, després d’un
EL LIDERATGE DE JUNTS Puigdemont s’encarregava cada dia de presentar Borràs, escenificant el relleu
ple del Congrés–. El que és cap de llista s’encarregava cada dia de presentar la presidenciable, encara que la connexió gairebé mai no els va permetre xerrar en directe. Tampoc l’últim dia, quan Puigdemont i Borràs es van dedicar sengles vídeos d’homenatge per escenificar un relleu que, en aquesta ocasió, sembla més ferm que el 2017.