Ciutadans: el que hauria pogut ser

seu país, van empatitzar amb el seu discurs. Ara bé, durant la nit electoral el protagonisme no va recaure sobre ella. Albert Rivera va voler capitalitzar la victòria. Aquest gest seria l’inici del final. El partit va llegir els bons resultats només com un esglaó per a la batalla de debò: la disputa per la presidència espanyola.

Malgrat haver guanyat les eleccions, Arrimadas no arribaria a presentar mai la seva candidatura en el debat d’investidura. Tenia molts números de no aconseguir la presidència, però un acte d’aquesta mena l’hauria pogut fer créixer. Tenia l’oportunitat de trobar el seu to i projecte per al país, però no va voler o no se la va deixar transitar aquest recorregut. Al cap i a la fi, el discurs aspre i tensat va deixar de ser seductor per a nombrosos votants del 21-D.

En aquest sentit, l’enorme retrocés electoral de Ciutadans en només tres anys (de 36 a 6 escons) s’explica pel canvi de context però també per errors estratègics que han comès els seus dirigents. Més enllà de les eleccions del 2015 i el 2017 els extraordinaris resultats eren difícils de repetir. Ara bé, sempre quedarà la incògnita de si el partit taronja hauria pogut consolidar un cert espai electoral i pogut trobar un paper polític a Catalunya. La denúncia d’una mena de subalternalizació d’alguns sectors ciutadans en la vida política i social que els va fer néixer el 2006 potser podria haver estat reformulada de manera més calmada en un context postprocés.

En aquests moments el partit taronja poc ha d’oferir a Catalunya. En campanya, s’ha vist un Carrizosa de vegades nostàlgic del 2017, i d’altres, home responsable confrontant l’extrema dreta. I per això el vot prestat del PSC ha tornat a casa, l’espanyolista radical ha deixat la còpia per l’original –VOX– i una part desencisada s’ha retornat a refugiar en l’abstenció (tal com havia fet durant molts anys).

L’enorme retrocés de Cs s’explica pel canvi de context però també per errors estratègics