La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez deixa fora de combat Casado
Pedro Sánchez ha encertat amb la seva aposta catalana: ha aconseguit propulsar Salvador Illa i ha deixat fora de combat Pablo Casado, però la digestió del complex resultat electoral pot provocar més d’una gastritis al Govern de coalició que des de fa un any dirigeix els destins d’Espanya.
Hi ha hagut efecte Illa, sí, però la dinàmica política que sorgeix del 14-F no serà de fàcil gestió per al Govern central, davant a l’absència d’un clar guanyador en el camp independentista, bloc que aconsegueix ampliar la majoria absoluta. Per primera vegada, el vot secessionista supera el 50% si sumem el independentisme light del PDECat, que no aconsgueix entrar al Parlament.
El PSC du a terme una proesa: guanyar en vots i empatar el repartiment d’escons, en unes eleccions amb una taxa d’abstenció molt alta. Salvador Illa aconsegueix el 2021 el que no va poder obtenir Pasqual Maragall en les eleccions al Parlament del 1999 i el 2003. [En les dues ocasions, Maragall va superar en nombre de vots Jordi Pujol i Artur Mas, però Convergència i Unió va treure més escons que el PSC]. Eren altres temps. Catalunya encara no estava tan partida per la meitat com ara. La rasa no era tan profunda i encara eren possibles acords de caràcter transversal entre partits d’estricta obediència catalana i partits vinculats a les grans forces polítiques espanyoles. Atesa la profunditat de la rasa oberta des del 2012, queda clar el mèrit socialista, si a més tenim en compte l’altíssima taxa d’abstenció als pobles i ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona.
El segon motiu de satisfacció per al quadre directiu de la Moncloa –potser el primer, ens atreviríem a escriure– és l’enfonsament del Partit Popular, superat salvatgement per Vox. Pablo Casado i Teodoro García Egea hauran d’estar eternament agraïts a Alejandro Fernández, sense el qual el PP seria avui una força extraparlamentària a Catalunya i la humiliació no tindria límits. Fernández ha salvat el PP del desastre total amb una campanya intel·ligent, feta en circumstàncies personals adverses.
El resultat català posa en evidència la suïcida estratègia adoptada pel principal partit de l’oposició des que va començar l’epidèmia, ara fa un any. Ho van apostar tot a negre i ara un forat negre els devora. El PP va apostar des del primer dia per l’enfonsament del Govern de coalició PSOE-UP davant la gravetat de l’epidèmia i les seves espantoses conseqüències socials. Ja disposem d’un primer balanç de danys: l’estrès polític a què ha estat sotmesa la societat durant aquest any només beneficia Vox, que aconsegueix 11 diputats a Catalunya, i multiplica gairebé per quatre els resultats del Partit Popular. La bufetada és monumental.
Més trompada s’emporta Ciutadans: de 36 a 6 diputats, un daltabaix brutal que desborda tots els pronòstics dels enquestadors. Ni tretze, ni dotze, ni vuit diputats: sis. La calamitat és de tal abast que cal preguntar-se si Ciutadans aconseguirà arribar amb vida al final de l’actual legislatura espanyola. I aquesta no és una bona notícia per a Sánchez, que necessita Ciutadans per balancejar la pressió d’Unides Podem i les estrebades d’Esquerra Republicana. Pèssimes notícies
–la humiliació de Casado i la desintegració de Ciutadans– per als qui a Madrid continuen sospirant per un govern de concentració nacional. Mario Draghi no està en la política espanyola i de moment no se l’espera.
No s’ha de descartar que el Partit Popular intenti posar en marxa immediatament una operació de fusió amb Ciutadans com a signe de revitalització del centre dreta, però els resultats d’Inés Arrimadas a Catalunya són massa catastròfics. Tampoc no s’hauria de descartar un avanç electoral a Andalusia a la tardor, per sorprendre el PSOE andalús en plena baralla interna i intentar compensar el tràngol català amb una victòria a la regió més poblada d’Espanya.
Tornem a Catalunya. Per primera vegada des que va començar el procés independentista hi ha dues majories al Parlament: una majoria netament independentistes, que queda en mans d’una CUP reforçada. I una majoria de les tres esquerres que van governar des del 2003 fins al 2010. La majoria parlamentaria ERC-PSC-comuns avui és impossible de transformar en govern. No veurem tripartit, però la majoria existeix en termes polítics, gràcies a l’aguant dels comuns, que no s’han vist desarborats per l’efecte Illa. El mèrit és exclusiu de la candidata Jéssica Albiach, que ha dut a terme una eficaç campanya, sense errors, marcant distàncies amb els independentistes, especialment amb Junts. Pablo Iglesias també salva la situació: l’enfonsament de Ciutadans el consolida com a principal gestor del bloc parlamentari que va aprovar els pressupostos generals de l’Estat del 2021.
La paraula la tenen ara els geòmetres d’Esquerra. Pere Aragonès pot aspirar a la investidura, passant per la taquilla de la CUP o negociant amb els socialistes. El gen convergent continua ben viu a través de la seva soca més competitiva.
Venen indults.
Triple balanç a la Moncloa: èxit d’Illa, oposició desarborada i una geometria catalana molt difícil
La derrota del PP en mans de Vox i la desintegració de Cs deixen en coma la dreta pro-Europa