La Vanguardia (Català-1ª edició)
I també votem en els temps de la pandèmia
De com tants ciutadans van superar les seves pors, van aguantar llargues cues, es van enfundar vestits EPI i van fer possible l’única festa permesa en aquests temps, la de la democràcia
Una dona d’edat provecta empeny el caminador sota una pluja intermitent, d’aquesta que et cala sense que gairebé no te n’adonis, pas petit a pas petit, amb la papereta ben guardada a la butxaca, com van recomanar les institucions, a pocs metres de l’entrada del barceloní mercat municipal de Sant Antoni al carrer Urgell, del macrocol·legi electoral disposat per a aquesta ocasió marcada per aquesta pandèmia. En una cua que es retorça confusa entre d’altres, perquè n’hi ha moltes i es confonen, i un no sap ben bé quina és la seva. “S’ha de votar”, diu.
Així són les proves de fe. Et mullen i et fan perdre el temps i uns quants nervis, t’obliguen a sobreposar-te i superar-te per fer allò que tantes vegades has fet sense gairebé adonar-te’n. “No ho entenc –diu una altra dona, amb un to lleugerament indignat–, ens diuen als més grans que vinguem a primera hora, per seguretat, i després ens tenen mitja hora al carrer, sota la pluja, mullant-nos, almenys podrien donar prioritat a les persones amb problemes de mobilitat!, el que no va aconseguir la covid ho aconseguirà una pulmonia...”.
Ahir vam votar, i per primera vegada ho vam fer en temps de pandèmia, en aquests temps extravagants i apocalíptics. I, tot i que la nova normalitat ens va obligar a fer cues de fins a una hora, malgrat que ens va arrabassar aquells improvisats debats a les portes del col·legi, encara que la participació va ser molt de circumstàncies, una barbaritat de gent es va sobreposar
Juan Bautista Martínez
PARTICIPACIÓ PER FRANGES HORÀRIES 9h 12h
FRANGES DE VOTACIÓ PER GRUPS
que allà no els esperaven, que no eren a les seves llistes. “Tinc un emprenyament de nassos –detallava Marta Pla, una d’elles–, amb només tres dies d’antelació m’arriba el manual dels membres de les meses i una nota de Correos amb guixades que diu ‘Eleccions’..., però a l’oficina ja no la guarden, i em passo el dia trucant i escrivint a la Junta Electoral sense resposta, fins que el 010 em confirmen que seré la presidenta, i vinc i em diuen que no, una vergonya!, i jo no me’n volia anar fins que em donessin un justificant, i no me’l volien donar...”. L’embolic no es va aclarir fins al migdia.
Però a la fi les cues es van anar temperant i deixant d’agafar per sorpresa la gent. “Sí, bé, m’han tingut mitja hora al carrer, però com que m’he emportat el paraigua doncs no passa res”. “No, no tinc por de refredar-me ni de res. La gent gran aguantem molt més del que molts joves es pensen. Si he sobreviscut al metro, suportaré això”. “D’aquí a una estona tothom se n’anirà a fer canyes a les terrasses i no hi donaran tanta importància”. “Tampoc no n’hi ha hagut per tant, entres per un costat, surts per l’altre...”. “Et posen el gel i...”.
Fins i tot membres de les meses es van anar animant a mesura que va avançar la jornada. “Al final el dia s’està fent curt –explica un membre d’una mesa electoral al col·legi escola Anglesola, a les Corts, poc abans d’enfundar-se el corresponent vestit EPI–. La veritat és que tot està resultant molt més suportable. L’atabalament que et muntes els dies previs va ser molt pitjor”. “Jo pensava que estaria angoixat tota l’estona, amb molta aprehensió, però a poc a poc m’he anat relaxant”. Fins i tot alguns
SOTA LA PLUJA “No ens refredarem, els grans aguantem més del que creuen els joves”
A LES MESES “Al final el dia se m’ha fet curt, pensava que m’atabalaria”
membres de les meses, malgrat que fins ahir no es coneixien de res, es van fer fotos de grup a tall de recordatori, tot i que no se’ls veia el somriure. “El pitjor és que amb les ulleres aquestes de soldador no hi guipo”. Al final, la festa (de la democràcia) ens va sortir més aviat sonsa, però no va deixar de ser una festa. No podia ser d’altra manera. Per una festa que no està prohibida...