La Vanguardia (Català-1ª edició)
Antonio Puig, el lector etern
Va morir a l’edat de 100 anys, però, pel seu exprés desig, continua rebent ‘La Vanguardia’ a la seva tomba del cementiri del Poblenou
El diccionari defineix el lector com aquella persona que “llegeix o té l’hàbit de llegir”. Però, per a qui es dedica a l’ofici de periodista, significa molt més. I és que un diari es defineix en bona part pels seus lectors.
L’extraordinari cas d’Antonio Puig, mort el 2015 a l’edat de 100 anys, ha sortit a la llum coincidint amb el 140è aniversari de La Vanguardia. La seva fidelitat a la lectura d’aquest diari ha continuat més enllà de la mort, ja que, pel seu exprés desig, continua rebent el diari al seu nínxol del departament tercer del cementiri barceloní del Poblenou. “El meu pare, gran lector de La Vanguardia, va voler que a la seva tomba no faltés mai aquest diari –explica la seva filla, Maria Puig–. També el continuem llegint a casa i cada vegada que hi anem, posem la portada que més ens ha impactat”.
L’Antonio va adquirir l’hàbit de llegir el diari contra vent i marea des d’una edat primerenca. “El meu pare llegia La Vanguardia des de petit, ja que a casa seva sempre es va llegir, tot i que el primer a subscriure-s’hi va ser ell”, detalla la seva filla, abans d’apuntar que “va deixar la subscripció perquè, en tancar el negoci de reparació d’aigua, gas i electricitat, el diari desapareixia de les bústies”.
Però, a què es va dedicar Antonio Puig a partir d’aquell moment i com va continuar amb la seva afició a la lectura de La Vanguardia? “El meu pare va entrar a l’Ajuntament de Barcelona, va ser administratiu de museus; primer, al Museu d’Art Modern (actual Parlament) i, després, a la Virreina, on es va jubilar el 1985”, repassa la seva filla. “Cada dia, abans d’anar a la feina, feia una parada al Kiosk Gener, al carrer Doctor Trueta amb la Rambla del Poblenou, on jo continuo anant cada dia i tinc una subscripció de caps de setmana”.
L’Antonio va inculcar el seu gran amor per la lectura del diari a la seva filla. “Amb La Vanguardia vaig aprendre a llegir”. “No crec que el meu pare fos conscient de ser un dels lectors més longeus del diari, ja que, com que sempre va estar molt bé de salut i molt ben informat ell no se sentia tan gran, tot i que lamentava que se li haguessin mort tots els amics...”, explica la Maria.
“Primer llegia el Sumari (ara desaparegut) al costat del Semàfor, ja que sempre deia que el Sumari li donava la pista de per on començar a llegir”, destaca la seva filla. “Li interessaven en general tots els temes i la manera com els tracten, en especial, política nacional i internacional, articles d’opinió, la cartellera, esports i evidentment..., la Contra, amb una especial preferència per les de Víctor M. Amela, perquè havia estat company als Escolapis del meu marit”, recorda la Maria.
Antonio Puig va viure un segle. Cent anys donen per a molt. Va néixer a l’època de la Primera Guerra Mundial, va viure la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial, els anys de la guerra greda, el franquisme, la transició democràtica, el canvi de la pesseta a l’euro, l’11-S, crisis econòmiques i guerres, des de Corea fins al Vietnam passant pel Golf... En tot aquest viatge per la història (i ple d’històries) el va acompanyar (i ell va acompanyar) La Vanguardia.
I, amb el segle XXI, va arribar la modernització i la revolució de la comunicació amb les noves tecnologies, amb els smartphones, les apps i el diari online. “A causa de la seva edat, el meu pare no va arribar a llegir La Vanguardia en el format online, tot i que sí que, amb la meva ajuda, buscàvem a l’Hemeroteca diaris que li pogués interessar tornar a llegir”, explica la Maria. I és que el seu pare no només llegia el diari, sinó que el rellegia. “Sí que em va dir que trobava a faltar els Classificats de La Vanguardia, però entenia que era una cosa normal perquè els temps van canviant”, recorda la seva filla.
Antonio Puig va viure 100 dels 140 anys d’història de La Vanguardia i continua tenint present el diari a la seva tomba. És el lector més fidel, per a tota l’eternitat.
“No era conscient de ser un dels lectors més longeus; com que estava ben informat, no se sentia tan gran”