L’esplín català

Som aquells nens catalans que els dissabtes al matí veien el programa Raíces i a la tarda buscaven fòssils entre sarments i tifes, com a prova pericial que aquella era terra vella. L’antiguitat aleshores cotitzava a l’alça. Ens explicàvem que érem una conseqüència agitada de la conjunció entre genètica i geografia, però fantasiejàvem amb pertànyer a una altra família quan ens renyaven: aquell lloc comú de ser adoptat perquè no es pot entendre la identitat sense afecte.

No vam creure mai del tot que es pogués emmalaltir d’amor per algú, i molt menys per un país, però ens van educar en un romanticisme amb sobredosi de pets lacrimògens. Els folklores esquinçats ens atreien més que les sardanes, encara que l’amor per una llengua que va ser confinada ens va fer activistes de verbs i adjectius. Vam córrer a catalanitzar-nos als registres. I vam sortir al món amb el nostre nom català. Eren aquells temps en els quals, a Nova York, dèiem:

“I’m from Catalonia”. Després vam anar canviant de ciutat i de feina, conscients que origen no sempre correspon a destí.

Recordo, farà vuit anys, que Jordi Pujol va presentar el llibre Temps de construir (Proa) al Paradís de Madrid. Vaig escriure un article, i l’endemà em va trucar. Jo estava estirada a la llitera de la físio, una gata laísta: “¿La traigo un boli”?, em va dir. Pujol després de comentar-me un parell de línies, em va advertir: “Ja els parles català a les teves filles?”. “A la petita com no prosperi hauré d’amagar-la”, vaig pensar.

Avui Catalunya estrena escenari postelectoral. Un altre cop, la identitat ha centrat el vot. Pla va escriure que el primer drama del català consisteix en la por de ser ell mateix. “De vegades sembla un covard i d’altres un entotsolat orgullós. De vegades sembla patir de mania persecutòria i altres d’estufament. Alterna constantment l’avidesa amb sentiments de frustració malaltissa”. I, sí, aquest esperit bipolar, que afecta tota la condició humana, també pot definir una persona de Múrcia o d’Albacete. Perquè l’esplín que s’ha apropiat de l’ànim dels catalans no és gaire diferent de la malenconia que s’abat sobre la civilització occidental.

Ens van educar en un romanticisme amb sobredosi de pets lacrimògens