La Vanguardia (Català-1ª edició)
Com gotes d’aigua
Remei Margarit publica un llibre amb una selecció dels seus millors articles
Potser per això escric, per salvar la vida entre els esculls que ens porta”. Amb aquesta justificació Remei Margarit encapçala una sèrie de reflexions titulada La gota de agua del colibrí, que acaba de publicar Libros de Vanguardia. Psicòloga, escriptora, professora de música, fundadora del grup Els Setze Jutges amb Miquel Porter Moix i Josep Maria Espinàs, ara Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) ens ofereix una selecció d’articles que són com assajos breus, atemporals, sensibles, equilibrats, sincers.
Al pròleg del llibre l’autora explica el sentit que vol donar als seus textos: “Al contrari del llenguatge parlat, el llenguatge escrit requereix un temps d’assossec i silenci per donar-li la forma desitjada”. Un principi vàlid, sens dubte, per a aquesta obra, però gairebé irreal en aquest món dels watsaps, els tuits i una plèiade d’opinants que es deixen arrossegar per la polarització, tant si es tracta de qüestions ideològiques com d’un simple matx de futbol. I si no hi ha polèmica es crea, com en aquests absurds enfrontaments entre cantants, monuments o restaurants amb què ens obsequien diàriament les televisions.
“Als meus escrits també valoro l’atenció a la sensibilitat, el valor de les coses petites, la modèstia, potser la frugalitat, o sigui, la impermanència de què parlen els budistes”, continua dient l’autora. I entre els seus companys de viatge ens cita Marc Aureli, Sèneca, Spinoza, Montaigne, Tolstoi, Camus... Però no per una qüestió d’oportunisme, al contrari. I l’exemple és el títol del llibre que remet a un conte senegalès (esmentat en un llibre de Camilleri): un incendi arrasa la selva i els animals surten corrents, menys un petit colibrí que es dirigeix cap a l’incendi amb una gota d’aigua al pit. El lleó, el rei de la selva, l’últim a abandonar, li pregunta on va. I el colibrí respon: “Jo aporto el que puc”.
El llibre és una recopilació de 84 articles, com gotes d’aigua, que han estat publicats a La Vanguardia entre el 1995 i el 2020. És una petita selecció del miler d’articles que ha anat lliurant cada dissabte des de fa més de 25 anys i que ara han estat agrupats en sis capítols: Vivir, Relacionarse, Sentir, Virtudes y defectos, Otros seres i Cosas.
Remei Margarit ha escrit novel·les, poemes, assajos, cançons ... però ha trobat en aquests articles breus (menys de 400 paraules) una fórmula precisa per apuntar idees, recuperar valors, explorar sentiments, escoltar el cos. I d’aquesta manera va desgranant la seva filosofia vital: “De vegades queixar-se ajuda”; “el cos té la saviesa que li ha conferit la seva pròpia evolució”; “en el llenguatge relacional no hi hauria de cabre ni una malsonància”; “vivim perquè algú ens ha cuidat”; “cadascú sap, millor que ningú, amb el que compta per al seu ofici de viure”; “l’única força que es pot reconèixer és la de la tendresa”; “em revolten els predicadors de l’infortuni i de la por”; “també podríem definir la síndrome de Diògenes
“Als meus escrits valoro l’atenció a la sensibilitat, el valor de les coses petites, la modèstia, la frugalitat”
com la d’aquells que acumulen riquesa sense parar”...
L’any 1962 Remei Margarit va gravar el seu àlbum de debut com a cantant, i a la contraportada del disc hi havia un text del metge Gonçal Lloveras, a qui s’atribueix la paternitat del terme nova cançó, on deia: “La tendresa de les cançons de la Remei és una tendresa poc vulgar. Està matisada per la intel·ligència i per un cert sentit dramàtic de la vida. No és una tendresa d’anada, sinó de tornada. No és la tendresa pròpia de la feminitat biològica, sinó la que correspon a una feminitat viscuda, soferta i meditada (...) D’altra banda, Remei Margarit canta amb ironia, una ironia de persona que sap on és culturalment per tres motius: la lluita contra la carrincloneria, l’autocrítica social i costumista, i el joc estètic”. Aquests comentaris sobre les seves cançons continuen sent vàlids per als seus articles. Les seves reflexions són més madures, però no han perdut la frescor. I per això, després de llegir-los, també tens la sensació –com ens diu ella mateixa en un d’aquests antituits amb què ens obsequia– que enmig dels esculls de la vida “resulta una mica esperançador l’amor a aquest amic fidel que és el llibre”.
JUAN BUFILL
El mite o la llegenda del cementiri dels elefants era un dels aspectes misteriosos i fascinants que incloïen les pel·lícules d’aventures a la jungla que van tenir tant auge als anys cinquanta del segle XX, encara que l’origen de moltes d’aquestes pel·lícules es remuntava a les novel·les de l’època victoriana. Aquells paisatges d’ossos sota el sol o il·luminats per la lluna, aquells amuntegaments de grans ullals d’ivori, descoberts cap al final de l’aventura, formaven part d’un imaginari que tenia la potència del màgic i el fantàstic, però que encara mantenia aparences d’una certa realitat.
Hi podia haver exageració al relat d’aquell dubtós transport aeroterrestre mitjançant lianes que feia servir Tarzan, però les mines i tresors amagats, els pintorescos criminals trobats, els rius subterranis i les cascades travessades amb accés a llocs sorprenents... tot això eren i són aventures vivibles en aquest món. Res a veure, doncs, amb aquelles fantasies amb efectes especials, plenes de personatges amb superpoders que no moren ni a trets o que, si ho fan, ressusciten