Joan sense por

Siegfried

Lloc i data: Teatro Real. Madrid (13/II/2021)

Ovacions justificades a tot l’equip del Siegfried en la seva estrena al Teatro Real. L’expectació pel treball de Pablo HerasCasado en la seva primera Tetralogia wagneriana, va resultar més que satisfactòria. Va funcionar el fossat ampliat, amb dos petits grups de cordes laterals escalonades a més de les llotges laterals, els drets amb part dels metalls i els esquerres amb les 6 arpes i la percussió. La lectura d’Heras-Casado va prioritzar la claredat i la feina puntillista de l’exuberant orquestració de Wagner.

El primer acte va ser dinàmic, amb un ritme teatral que va aconseguir el clímax amb l’espectacular escena de la forja i una orquestra vibrant. En el segon van seduir uns metalls greus de gran impacte, l’aparició de Fafner i el so cinematogràfic així com el lirisme dels murmuris del bosc. En el tercer des de l’atmosfèric preludi a l’icònic despertar de Brünnhilde, l’Orquestra Simfònica de Madrid es va plegar lliurada a un so surround on només li va faltar un punt de sofisticació i profunditat de plans al gran duo final. Imponent la maduresa vocal del Siegfried del heldentenor Andreas Schager, de timbre incisiu, aguts plens i sorprenent facilitat en un dels papers més temibles de tot el repertori. La lleu pèrdua de frescor tímbrica al duo final no li va restar un protagonisme indiscutible. Rotund i generós el Wanderer de Tomasz Konieczny, atent a les inflexions dramàtiques d’un personatge contradictori i ple d’arestes.

Amb l’histrionisme just l’impecable Mime d’Andreas Conrad, així com el sibil·lí Alberich de Martin Winlker. Clara i poderosa Erda d’Okka von der Damerau. Una mica descontrolada la Brünnhilde de Ricarda Merbeth, de puntuals aguts estridents. Va impactar el baix coreà Jongmin Park com Fafner en contrast amb els bonics aguts del Waldvogel cantat des del Paradís per Leonor Bonilla.

La producció de Robert Carsen, esbroncada per part del públic, sembla apel·lar al vers de J.R. Jiménez “Intelijencia, dame el nombre exacto de las cosas”, ja que la seva lectura essencialista, desmitificadora i ecologista, avalada per la fabulosa il·luminació del mític Manfred Voss, és d’una claredat expositiva i efectivitat inapel·lable.

La lectura de Casado va prioritzar la claredat i la feina puntillista de l’exuberant orquestració