La Vanguardia (Català-1ª edició)
Folk ‘millennial’ (i ‘centennial’)
Els barcelonins El Pony Pisador arriben al públic jove a través de les xarxes socials i directes en línia
En temps en què les músiques urbanes s’han convertit en hegemòniques com només es veia en l’època daurada del rock, gèneres com el folk semblen condemnats a espais minoritaris, a quedar-se com a peces de museu. Tot i això, hi ha projectes que lluiten contra tot això amb bons resultats. És el cas dels barcelonins El Pony Pisador, que barregen estils molt diferents de músiques tradicionals i arriben a un públic jove. La fórmula? Amor i cura per al material, altes dosis de conya i una difusió pertinaç a través de les xarxes socials i plataformes de streaming.
El ventall amb què treballa aquest quintet de multinstrumentistes és variat i es diria que heterogeni: des de música celta, bluegrass i cançons marineres fins a cant tirolès, havaneres, tarantel·les italianes i cant d’harmònics. I no es tracta de fer una cançó de cada estil, sinó que els combinen amb una naturalitat sorprenent.
La construcció d’aquest univers ve de lluny: “La idea la van concebre l’Adrià (mandolina) i en Ramon (guitarra) quan eren adolescents: volien muntar un grup de música hòbbit. Ni ells mateixos sabien què volia dir i la cosa no va funcionar. Però quan, passats els anys, la van reprendre i ens hi vam sumar els altres, ho hem trobat: es tracta de crear l’atmosfera d’una colla passant-s’ho bé en una taverna, com a l’escena de l’aniversari d’en Bilbo Saquet d’El senyor dels anells. D’aquí ve El Pony Pisador”, explica Miquel Pérez, violinista de la banda. Així, amb el món Tolkien al cap i partint de la música celta, van anar afegint estils al repertori. De fet, el seu acostament no ha estat acadèmic: els seus professors han estat tutorials de YouTube i cremar Spotify fins a dir prou. “No hi havia altres institucions per aprendre”, subratlla Pérez, que afegeix que el grup és el resultat d’un “llarg procés” amb “molts fracassos” fins a aconseguir sonar amb l’autenticitat que aquests gèneres requereixen.
Un dels ingredients que més impacte suscita de la seva música són els cants tuvinians, que van a càrrec de Guillem Codern (també banjista de la banda). És una modalitat de cant d’harmònics (és a dir, la capacitat vocal de projectar dos o més sons alhora) que parteix de la tècnica
El grup acaba de publicar l’àlbum ‘Jaja Salu2’, en què combinen amb èxit músiques tradicionals i humor
ancestral d’un poble mongol d’Àsia Central. “Cada membre del Pony té els seus gustos i després els trasllada a la resta. En Guillem sempre va estar interessat en aquests cants i fins i tot va anar a fer classes amb un professor d’allà. És un dels millors en això, i nosaltres, per descomptat, el potenciem”.
Amb dos àlbums a l’esquena (Yarr’s i trons! i Matricular una galera), aquest febrer llancen Jaja Salu2, un reflex del boig 2020, en què hi ha hagut poquíssims concerts a l’agenda però molt contacte virtual amb els fans. “És un divertiment i no ens fa cap vergonya admetre-ho: són cançons que s’han fet amb la participació directa dels nostres seguidors a YouTube, que també han acabat escollint la portada”, explica Pérez.
Malgrat la crisi que afecta el sector, els membres del Pony estan satisfets de com va. El grup es finança a través de plataformes de micromecenatge i, gràcies als seus directes per internet, fins i tot han augmentat la comunitat de seguidors. El grup mira de ser original a l’hora de penjar molt contingut, com demostra una sèrie de videotutorials didàctics dels estils que dominen que han aconseguit un èxit notable: “Hi ha una absència de canals per aprendre música folk i, i encara més en català; de manera que ens va semblar una bona idea i la gent ha respost”.
Amb totes aquestes eines, intenten superar els “prejudicis” que existeixen entorn d’aquestes músiques. “O és per a intel·lectuals o és per a l’estereotip de hippies antics; doncs no, són músiques molt riques i divertides”, reivindica Pérez. I esdeveniments recents semblen donar-li la raó: aquest mateix gener les cançons de mariners (o sigui, shanties en anglès) han aconseguit una gran repercussió en xarxes com TikTok i Twitch gràcies a la popularitat d’un videojoc de pirates. “Gent jove cantant i compartint cançons de fa 200 anys!”, destaca el violinista, que avança que la banda mirarà d’aprofitar al màxim, en forma d’imminent nou disc, aquest sobtat èxit viral.
Amb tot, la banda rebutja l’expressió “acostar el folk als joves” com a lema. “No, no és això; és que som joves i diem al món que aquesta música ens és propera”, proclama. En definitiva, un grup sense cap complex que deixa constància a aquest periodista de tres paraules per a la posteritat: colom, parterre i funicular. Més val no preguntar. Aquí queden.