Un dol amb més de 20.000 noms

Des de l’inici de la pandèmia s’han registrat més de vint mil defuncions, gairebé 400 morts cada setmana. A la majoria de països desenvolupats les persones morim, més freqüentment, per causa de malalties canceroses o de malalties cardiovasculars. Davant d’un fet inherent a la vida com és la mort, el morir per una causa priva de morir per una altra, ja que sols morim una vegada. Això es coneix com a riscos competitius i és una llei inexorable: el final és el mateix i el que canvia és la causa principal.

Si s’examinen les dades que dona el Servei de Monitorització de la Mortalitat de l’Institut de Salut Carlos III, es veu clarament l’excés de morts causades, molt majoritàriament, per la pandèmia de la covid. El gràfic, fa de mal dir, és tan espectacular com esgarrifós. En l’àmbit de Catalunya, com a la majoria de països, s’observa un gran pic durant els mesos de març i abril (2020) que surt marcadament de l’interval de confiança de morts que s’esperarien si la tendència dels darrers anys s’hagués mantingut. Aquest pic de mortalitat, no tan cridaner, ha tornat a estar present al llarg de la segona onada i pràcticament no apareix a la tercera. Aquestes morts en excés s’han donat més freqüentment en persones grans que, altrament, sense la pandèmia, possiblement haurien mort del cor o de càncer o de demència.

Les morts en excés durant el 2020 tindran com a conseqüència una reducció, tot i que sigui petita, temporal –així ho esperem– en l’esperança de vida. El risc competitiu que hem comentat probablement farà que, a curt termini, s’observi un lleuger descens en les morts per càncer i malalties cardiovasculars, però d’altra banda, el fet que bona part de l’assistència s’hagi concentrat en malalts infectats per coronavirus ha pogut suposar endarreriments en el diagnòstic o en l’inici de tractaments d’altres malalties que tindran com a conseqüència, els propers anys, una mortalitat prematura en algunes malalties i una reducció en l’esperança de vida, que també esperem que sigui petita.

En aquesta pandèmia s’ha insistit molt en la necessitat de la solidaritat. L’ús de la mascareta n’és un bon exemple: serveix per protegir-nos i a la vegada per protegir els altres; o la vacunació, que haurà de ser global perquè esdevingui efectiva. Però també ens deixa una lliçó d’humilitat. Ni la molt avançada ciència mèdica ni els estats més poderosos del món han pogut resistir l’avanç del virus en el si de la seva població, amb un seriós peatge de víctimes mortals, que ha acabat amb l’autosuficiència, si més no, del món occidental. Víctimes mortals, víctimes col·laterals. En l’àmbit de la salut, econòmic i social, en tots i cadascun de nosaltres, en un grau més o menys alt.

La mort és una realitat indefugible malgrat que la tinguem molt oblidada, arraconada en tanatoris de marbre, com si pel fet d’amagar-la deixés d’existir. Quan sento certes expressions grandiloqüents, que jo també utilitzo, com ara que “estem salvant vides”, malgrat que es digui que és una frase feta, em fa reflexionar. No hi ha cap dubte de l’immens esforç físic i psíquic que els professionals de la salut i altres col·lectius del món dels serveis estan fent durant aquesta pandèmia, però és completament contradictori el fet de salvar vides, ja que això estava reservat als déus quan, en el món clàssic, atorgaven la immortalitat.

Una visió més acurada, conscient de la nostra condició perible, no faria tanta hipèrbole dels progressos tecnològics, innegables d’altra banda, i miraria de posar més en relleu els fins veritables de la medicina: la prevenció de les malalties i lesions i la promoció i el manteniment de la salut; l’alleujament del dolor i del sofriment; l’atenció al guariment dels malalts i la cura que es pot donar als malalts incurables; l’evitació de la mort prematura i la cerca d’una mort digna, tranquil·la. Res més, i és molt.

Ni la molt avançada ciència mèdica ni els estats més poderosos del món han pogut resistir l’avanç del virus a casa seva