De la llibertat d’expressió

Les onades de protestes que s’estan produint en diverses ciutats espanyoles arran de la detenció de Pablo Hasél estan començant a adquirir una magnitud que supera el cas concret de la situació penal del raper. Milers de joves estan sortint al carrer a mostrar el seu malestar contra el poder establert que, com sempre, sol estar representat per la policia. La violència d’aquests últims aldarulls hauria de ser condemnada de forma clara i sense buscar cap mena d’excuses per tothom, però especialment pels partits polítics que haurien de donar un exemple cívic.

Aquestes accions no es poden justificar de cap manera, com s’està fent amb el debat sobre la falta de llibertat d’expressió. Hem escrit aquí que ningú no hauria d’entrar a la presó pel que diu, però si les seves manifestacions enalteixen l’odi o provoquen actituds violentes haurien de ser castigades judicialment. El Govern central està en aquest camí i per això planteja una reforma del Codi Penal.

Ara bé, és bastant insultant comparar aquesta suposada agressió a la llibertat d’expressió de Hasél amb els casos que va patir aquest país als anys setanta. El 23 de juliol del 1975 es va produir la primera vaga de premsa a Espanya en protesta per la detenció del periodista Josep Maria Huertas Claveria que va ser sotmès a un consell de guerra sumaríssim per una informació publicada al diari Tele/eXpres. Poc temps després, el 1979, un altre periodista, Xavier Vinader, va haver d’escapar-se a França per evitar una condemna de set anys de presó imposada per l’Audiència Nacional per informacions publicades a la revista Interviú.

Fixin-se en la diferència. La llibertat d’expressió es demanava als anys setanta per provar d’informar en un país on el franquisme continuava tenint poder. Avui, la llibertat d’expressió es demana per poder injuriar com fa el raper Hasél amb les seves cançons. El matís és molt important i potser no és sobrer demanar una mica de prudència a l’hora de fer aquestes comparacions. Qui això firma pot ser molt crític amb l’Administració de Justícia i amb algunes sentències que no comparteix en absolut com la condemna als líders independentistes. Però ho pot escriure i compartir-ho. No estem en el franquisme.