La Vanguardia (Català-1ª edició)
La revolta de les llambordes
Assegut davant del televisor percebo com són d’efímers els grans esdeveniments polítics. Fa res, una setmana, apassionaven les eleccions de Catalunya. 48 hores després de tancar-se les urnes, Catalunya mateix contemplava el gran espectacle de la guerrilla urbana, amb els contenidors incendiats, amb les motos cremades a terra, amb els Mossos agredits, amb la comissaria de Vic arrasada, amb el record d’altres nits de foc a Barcelona i algú que sempre perd un ull en els disturbis. L’endemà cremava la Puerta del Sol i volaven les llambordes, i trenta guàrdies acabaven ferits. I al següent, València, i les autoritats policials tremolaven davant la sospita que l’onada que ve no és la del virus, sinó la de violència, la paraula més temuda en la crònica política.
Assegut davant del televisor percebo que la barbàrie continua sent un gran espectacle, com la guerra, i em faig preguntes de filòsof: per què centenars, potser milers, de joves es rebel·len contra la presó d’un raper que els més grans no coneixíem i accepten resignadament que la meitat dels seus companys, potser ells mateixos, pateixen la condemna de l’atur i l’amenaça de la pobresa; per què la llibertat d’expressió per a ells és causa de rebel·lia, si s’expressen a les xarxes sense tirà que els censuri; qui els convoca, qui els agita, qui els mou, qui els diu que vagin al sarau amb pedres a la motxilla.
Després arriben les explicacions oficioses i diuen allò de sempre: són independentistes i antisistema. Aviat diran que no representen ningú, però és gent, gent que aplaudeix que algú hagi demanat el tret al clatell o que exploti el cotxe d’un polític o que anomena mafiós de merda el cap de l’Estat. I aquesta gent va decidir convertir-lo en víctima d’un sistema repressiu i en líder, i ignoro si li lliuren el lideratge de la lluita per la llibertat o el lideratge de la violència. I llavors ja no penso en l’efímer dels grans esdeveniments polítics, sinó en la profunditat i extensió d’aquesta nova revolució de les llambordes.
Per a la gent d’ordre, encara que sigui el vell ordre, tot és escandalós, incomprensible i irracional. Escandalós que la solució de polítics catalans sigui “canviar el model policial” perquè la culpa és de la seva “inacceptable resposta”. Incomprensible que polítics rellevants animin els aldarulls, perquè són la lluita de “joves antifeixistes” en defensa de la llibertat. I irracional que un partit que forma part del Govern central i que hauria pogut canviar el Codi Penal aplicat al raper inclogui aquests episodis en la mala qualitat de la democràcia. La gent d’ordre, encara que sigui del vell ordre, no havia vist mai res així.
No cal alarmar-se, suposo. Però potser seria un mal precedent que ara es canviés el Codi Penal com si els nois de la gasolina que deia Arzalluz haguessin guanyat. Seria una humiliació que la coalició de govern es trenqués per les diferències d’anàlisi d’aquesta revolta petita però aparatosa. I seria trist comprovar que hi ha populismes que no saben distingir violència i llibertat d’expressió.