Atrapats en la paradoxa

Ens estem acostumant tant a les paradoxes, que no ens sorprèn res. Brecht deia que la història estima les paradoxes, així que han de tenir interès literari, però qui se n’alimenta en política acaba convertit en un personatge desorientat i i incoherent, que espera que el sol surti per l’oest i busca l’estrella polar per anar al sud. Una mostra són aquests baluards de la llibertat d’expressió que van sortir al carrer a defensar el raper Hasél i no se’ls va acudir res millor que apedregar la seu d’El Periódico. Una manera curiosa de fer apologia de les llibertats, que demostra que, quan Twitter desplaça els clàssics, els valors es poden confondre amb els ingredients de les pizzes. Aquests bàrbars de la nit, que alliberen adrenalina cremant contenidors, trencant aparadors o llançant ampolles als Mossos podrien dir com

Els qui ara demanen de canviar el model policial han tingut una dècada per fer-ho

l’Alícia, al relat de Lewis Carroll: “Si jo fes el meu món, tot seria un disbarat. Perquè tot seria el que no és. I llavors, al revés, allò que és no seria. I el que no podria ser sí que seria”.

Però més paradoxal encara és contemplar com la formació que ha presidit la Generalitat l’última dècada fa comunicats públics en què diu que la resposta policial dels Mossos a les barricades de carrer és inacceptable, mentre una de les seves diputades exigeix democratitzar (?) la policia catalana i fins i tot el conseller d’Interior –que semblava un personatge assenyat i fiable– declara que cal revisar urgentment el model policial. Segur? Sorprèn que es parli tant de la violència dels Mossos i no de la virulència dels manifestants, que a Vic van assaltar la comissaria de la policia catalana i es va témer una tragèdia. És evident que s’ha d’investigar el llançament d’una bala de foam a una manifestant que va perdre un ull per si hi ha hagut una mala praxi. Però això no justifica canviar el model.

El vandalisme als carrers de Barcelona s’ha convertit en una pràctica habitual. No s’entén la comprensió dels discursos polítics cap a la violència gratuïta i l’abandonament permanent dels Mossos per part dels representants institucionals, quan han estat sotmesos a un estrès constant els últims anys i han demostrat compromís i eficàcia.

Enmig d’aquest clima, ERC intenta formar govern, però amb la CUP desbordada per JxCat en la seva deriva radical, no li serà fàcil. Els catalans necessiten més que mai un govern del qual es puguin sentir orgullosos i digui les coses pel seu nom. Sense paradoxes.