Una irresponsabilitat i un disbarat

Marta Vilalta, portaveu d’ERC, va dir ahir a propòsit de l’actuació dels Mossos en els disturbis relacionats amb el raper Pablo Hasél que “cal anar a l’arrel del problema”, “eliminar les males praxis” policials i avançar cap a “una policia democràtica adaptada al segle XXI, que aposti més per la mediació”. La representant republicana es va expressar amb més contenció que Junts, que dijous va qualificar d’“inacceptable” la resposta policial als esvalotadors, a més de denunciar errors comesos per agents de la Brimo (la brigada antiavalots) “que no poden quedar impunes”. I, sens dubte, els republicans van ser més mesurats que la CUP, partidària de la dissolució de la Brimo, la supressió dels projectils de foam que fan servir quan s’ataquen les seves línies i la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Sàmper. Però cal afegir que les tres formacions polítiques han prioritzat una visió crítica de l’actuació dels Mossos. Malgrat que dues d’elles han ostentat responsabilitats de govern en l’anterior legislatura, malgrat que Sàmper pertany a Junts i malgrat que habitualment, en democràcia, el govern i les forces de l’ordre públic no actuen en bàndols contraris.

És evident que, en aquesta fase de contactes polítics encaminats a la formació del futur govern, la CUP intenta posar preu al seu suport a partits majoritaris, atraient-los cap a posicions que no sempre són les seves naturals. I és obvi que les declaracions de Junts tenen quelcom de concessió als anticapitalistes. Però, tot i això, aquestes concessions resultarien sorprenents per a qualsevol observador no avesat a les peculiaritats de la política catalana, en què els Mossos són de vegades maltractats, al carrer i als despatxos.

Ho són perquè la valoració que en fan determinats partits no depèn exclusivament de la seva destresa professional, que també, sinó que es pot mesurar per la hipotètica sintonia que

Els protocols dels Mossos es poden millorar, però no és l’hora més adequada per criticar-los

s’aprecia en ella amb determinades opcions polítiques. Només així s’explica que els Mossos fossin venerats després dels atemptats del 17 d’agost del 2017 a la Rambla –tret de per la CUP, que es va preocupar molt per les garanties que rebien els terroristes–, fossin apedregats en els aldarulls posteriors a la sentència del judici del procés, rebessin aplaudiments i crítiques per la seva tasca l’1-O, i ara tornin a ser posats a la picota per la seva reacció de manual davant els disturbis relacionats amb l’empresonament de Hasél.

Els Mossos, amb més o menys fortuna, igual com qualsevol altre col·lectiu professional, es limiten a complir la seva missió, que entre altres responsabilitats inclou la de mantenir l’ordre públic. És una evidència que l’existència de brigades antiavalots potser no seria necessària si no hi hagués aldarulls. Però aquesta és una evidència que sovint sembla oblidarse. Perquè, en efecte, ocasionalment es produeixen aldarulls, de vegades encoratjats fins i tot des de la presidència de la Generalitat, com va passar quan el president Quim Torra convidava els CDR a “apretar”. I perquè quan la fúria dels manifestants es desferma i incita a la vandalització de la propietat pública i de la privada, una àmplia majoria de ciutadans agraeixen que la policia sigui on ha de ser i faci la seva feina per tal de limitar els danys.

Els Mossos o, més ben dit, alguns dels seus membres, poden equivocar-se en l’acompliment de la seva tasca. Però és tan cert que els seus protocols són més avançats que els d’altres forces de seguretat que operen a Espanya com que estan sotmesos a mecanismes d’investigació interns, que vetllen per la correcció de les actuacions. Aquests protocols sempre es poden millorar, una vegada assolit el necessari consens polític. Però posar entre les potes dels cavalls els Mossos ara, amb les nits cremant, i perseguint finalitats polítiques, és una irresponsabilitat i un disbarat.