Temps de compassió

El mirall ens torna la il·lusió òptica del que es veu de nosaltres. Ens hem acostumat al xassís, ho hem acceptat i millorat, però continuem buscant “la nostra essència”. Fins i tot els que fan gala d’un ànim impassible i exerciten voluntat, esforç i paciència hauran conegut l’assot del neguit, que despulla com no podrà fer-ho mai un mirall.

La pandèmia ha esmicolat la noció convencional de temps i la faiçó del segle. Ha aturat el rellotge global. Ha limitat la llibertat de moviment, creant una espècie de doble realitat: continuem vivint com sempre encara que en realitat visquem com mai. Ha posposat feines i negocis, casaments, viatges i retrobaments en els quals ja s’havia gravat una il·lusió; eren una manera d’alleujar la càrrega feixuga de la vida, durant tant de temps entesa com una empresa.

Dies de paràlisi han accentuat les conseqüències de l’estreta convivència amb un mateix. Tu pots ser l’explosiu. Als aeroports ja no revisen tan gelosament l’equipatge, et prenen la temperatura, a la recerca del potencial infecciós que pot continuar perpetuant la cadena vírica fins que arribi l’anhelada immunitat. Al 2022 la situa Financial Times, i la bateja com a Nou Renaixement. Tornaran els esdeveniments, els balls, la benigna sensació de full en blanc. Minvaran els viatges de feina, però emprendrem rutes per plaer, amb assistència digital; les mirades vigilants dels caps s’aniran transformant en plataformes per controlar la feina; invertirem més en salut, veurem el metge per Zoom. La tecnologia ens arrabassarà suavitat i gest. I la salut mental serà el nostre flanc feble.

Al seu últim llibre, Ioga, Emmanuel Carrère ingressa deu dies en un retir de ioga. No es pot parlar i no se sopa, però se n’hi va per ser menys desgraciat. Carrère es commou davant el grup aïllat, gairebé en dejuni, que es vol conèixer millor. I llavors recorda André Malraux davant un vell capellà que sumava cinquanta anys de confessionari, a qui va interrogar sobre el que sabia de l’ànima humana. “He après dues coses –li va respondre el capellà–. La primera és que la gent és molt més infeliç del que es pensa. La segona és que no hi ha grans persones”.

La depressió ha escalat posicions, encara que ja fa anys que l’OMS la considera la tercera causa de mort. Cada 40 segons se suïcida algú al món: la precarietat global, el tedi del sedentarisme, tanta pantalla sense carn... La recepta mitjana deriva cap a l’ansiolític i la fluoxetina. Hi ha molta informació sobre l’allau de desordres mentals que ha activat la crisi de la covid. Però, en canvi, la certesa de la nostra fragilitat foragita la compassió, que no equival a la caritat cristiana, i és més intensa que l’empatia. Es tracta d’escoltar totes aquelles emocions que ens remouen davant el patiment de l’altre: un llenguatge captat pels sentits, encara que ens hàgim allunyat de la visió eudemonista dels clàssics per assolir una vida millor. Ho resumeix així la filòsofa Martha Nussbaum: “Perquè es desperti la compassió s’ha de considerar el patiment d’una altra persona com una part significativa del propi esquema d’objectius i metes. S’han de prendre les seves penúries com una cosa que afecta el propi floriment”. Autores com Concepción Arenal o Simone Weil s’havien endinsat abans en el fonament de la intersubjectivitat, però Naussbaum és concloent: no indignar-se davant les injustícies comeses als altres és propi d’esclaus. La compassió és un revulsiu emocional que ens enfronta al dolor aliè i ens empeny a reduir-lo.

Potser gairebé no hi ha grans persones, com li va dir aquell capellà a Malraux, i que tots plegats ens regirem en les nostres misèries i foteses, però si no som capaços de sentir compassió, habitarem una glacera postcovid, on la poca pell que ens quedava acabarà crionitzada.

La tecnologia ens arrabassarà suavitat i gest, i la salut mental serà el nostre flanc feble