Una generació perduda

Des del 1953, any en què el PIB per càpita va recuperar el que hi havia abans de la Guerra Civil, el nivell de vida dels ciutadans de les Espanyes ha tingut una progressió creixent. Cada generació ha assolit cotes més altes de benestar que l’anterior de manera accelerada durant el període que transcorre des del Pla d’Estabilització fins a la primera crisi del petroli el 1973 i amb un perfil més suau, però continu, des d’aquest any fins a la Gran Recessió. Tanmateix, aquest panorama ha empitjorat de manera substancial al llarg de l’última dècada i no presenta signes de millorar. La generació que es va incorporar a la vida activa el 2008 serà la primera que viurà pitjor que els seus pares i hi ha un risc clar que aquesta situació s’estengui a les següents.

Al marge de qüestions conjunturals, aquesta situació és l’efecte de l’agut deteriorament experimentat per l’educació pública a les Espanyes i, en concret, de la que és essencial per acumular el capital humà que necessita un país modern: la secundària. Ara comencen a manifestar-se amb tota la cruesa els efectes d’aquella dinàmica que s’aguditzarà en l’horitzó del llarg termini si no es produeix un canvi radical, que, òbviament, no és l’impulsat per la llei Celaá. El sistema educatiu espanyol no està en condicions de produir el capital humà necessari per suportar el binomi creixement-alts salaris en l’economia i en la societat del segle XXI.

Ceteris paribus, la trajectòria de les Espanyes es traduirà en un augment de la fractura entre un segment reduït de la població amb una elevada formació i amb capacitat d’obtenir ingressos alts i una altra extensa proporció o bé sense possibilitat de trobar feina o, en cas de trobar-ne, amb uns ingressos baixos de manera permanent. Al marge de les conseqüències econòmiques, un escenari d’aquesta naturalesa condueix inexorablement a accentuar la polarització social i a convertir en pàries del sistema sectors molt extensos de la població amb unes oportunitats de progressar que es veuen retallades de manera estructural.

Les Espanyes no podran mantenir l’estatus d’una economia d’alta renda sense una força laboral amb una educació capaç d’exercir amb èxit les feines exigides per la nova economia. Als països desenvolupats, cada vegada hi ha i hi haurà menys llocs de feina disponibles per als individus sense una bona educació secundària o universitària i aquesta tendència s’intensificarà en el curt, mitjà i llarg termini. És important tenir unes elits excel·lents, però amb això no n’hi ha prou, l’experiència de molts països en vies de desenvolupament ho demostra, per tenir una societat pròspera i inclusiva.

Des de molts sectors de l’opinió es defensa la necessitat d’estendre la formació professional per aconseguir les metes assenyalades. Ara bé, en un context de ràpid canvi tecnològic, les capacitats apreses a través d’aquesta mena de formació tenen moltes possibilitats d’esdevenir obsoletes. D’aquí la importància de les habilitats generals, que donen a la gent l’opció d’aprendre coses noves, canviar de lloc de feina i exercir-ne moltes de diferents al llarg de la seva trajectòria professional. Els llocs de feina que proporcionen alts salaris són els coneguts en l’argot econòmic com no rutinaris i per exercir-los les persones necessiten adquirir coneixements en matemàtiques i en tecnologia, pensament crític i creativitat.

Aquestes afirmacions tenen el suport de l’evidència empírica. Els estudiants amb una formació en les matèries abans assenyalades ho fan millor a llarg termini amb independència del lloc de treball en què finalitzin la carrera laboral. En conseqüència, proporcionar a la població una educació secundària amb aquestes característiques és un predictor força precís del creixement i de la prosperitat d’una economia a llarg termini (E.A. Hanushek,

G. Schwerdt, L. Zhang, “General education, vocational education an labor-market outcomes over life-cycle”, Journal of Human Resources, 2017).

Des d’aquesta perspectiva, la posició de les Espanyes és descoratjadora. De mitjana té la taxa més alta d’abandonament prematur de l’educació i de la formació a la Unió Europea, 17,3% versus 10,2%. El percentatge de joves d’entre 15 i 29 anys que ni estudien ni treballen és del 15%; l’índex de repetició de curs supera el 29% enfront del 13% de la UE; el rendiment mitjà va caure 10 punts en ciències i 5 punts en matemàtiques del 2015 al 2019... Els exemples podrien ampliar-se, però no sembla necessari i el panorama és poc esperançador.

Totes les dades disponibles mostren l’indiscutible fracàs de la política educativa a les Espanyes. La formació secundària ha deixat de ser un ascensor social, una carrera oberta als talents per convertir-se en una trampa en què els nens i els joves dels entorns econòmics menys afavorits es veuen condemnats a no desenvolupar les seves potencialitats i a veure hipotecat el futur. D’aquesta manera s’ha creat des dels governs una segregació escolar fàctica basada en la posició econòmica de les famílies. Aquest és el resultat d’un sistema d’educació “universal i públic”, que no gratuït perquè es paga amb impostos, controlat pels polítics.

Si es té en compte que el procés educatiu de l’ensenyament obligatori inclou el cicle d’una generació, la seva mala qualitat té un impacte demolidor per a les generacions amb un deficient capital humà. Aquesta és la realitat de les Espanyes, la qual cosa planteja un present dramàtic per a molts individus, un horitzó poc prometedor per als que avui estan cursant els estudis sense que hi hagi indicis que aquesta situació es pugui corregir en vista dels plans governamentals, per exemple, l’anomenada llei Celaá, que aprofundeixen en el camí equivocat.

L’escenari descrit aboca a una estructura social composta per una minoria molt qualificada amb bons llocs de treball i alts salaris i una majoria poc qualificada amb llocs de treball mediocres i remuneracions baixes. És fascinant que un Executiu que té com a bandera la lluita contra les desigualtats dugui a la pràctica un projecte educatiu classista. Aquesta és la conseqüència no desitjada d’una concepció errònia de la missió de l’Estat en l’educació; és a dir, entossudir-se a ser-ne el proveïdor monopolístic en comptes de facilitar-hi l’accés de tots els individus amb independència dels seus ingressos.

La millora dels estàndards educatius a les Espanyes exigeix competència i aquesta és impossible si no hi ha llibertat d’elecció. El mètode per aconseguir els dos objectius és un visitant assidu d’aquesta pàgina: el xec o bo escolar.

La formació secundària ha deixat de ser un ascensor social per convertir-se en una trampa

La millora educativa exigeix competència i aquesta és impossible si no hi ha llibertat d’elecció

JOMA