Abstencionistes

El novel·lista italià Alberto Moravia, home de bastó enèrgic i celles abundants, solia dir que el que estava passant a Europa no era decadència, sinó comoditat. I potser l’opinió de l’autor de La romana era molt precisa.

Diumenge, dia d’eleccions, pensava en aquesta frase mentre, sota la pluja i no precisament cantant, una llarga cua de conciutadans amb paraigua esperaven pacientment que es formessin les meses de votació de determinat col·legi electoral. La imatge de la ciutadania suportant la pluja i el retard horari, perquè allò va durar gairebé una hora, era una instantània que, sens dubte, va passar inadvertida pels polítics que ara ens pasturen. O no. A Catalunya ja fa molts anys, massa, que el ramat no té pastor. Perquè, admetem la veritat, som ramat. O bandada. I això sempre ho han sabut els polítics i alguns periodistes. La diferència és que abans, com a mínim, dissimulaven. Sobretot els periodistes.

No és gens còmode suportar una llarga espera sota la pluja sabent, a més a més, que amb la teva participació, el famós i idealitzat vot, no canviaràs res. Però la democràcia o és incomoditat o no és democràcia. Culpabilitzar el coronavirus de l’abstenció, de la voluminosa abstenció que hi va haver a les últimes eleccions catalanes, és voler ignorar que de l’emprenyament hem passat a la indiferència. I el resultat és que, sense una oposició activa i intel·ligent, fa temps que el país es governa sol, és a dir, que viu en un desgovern permanent. La prova és que a les últimes eleccions els nostres polítics amb prou feines han parlat d’empreses, de llocs de treball o de tot el que

Culpabilitzar el coronavirus de l’abstenció és voler ignorar que de l’emprenyament hem passat a la indiferència

ens interessa i ens afecta diàriament. Però sembla que diumenge molts damnificats van optar per la comoditat i no van anar a votar. Encara no hem entès que l’abstenció també vota, i sol afavorir els que, amb tota la raó, més detestem políticament.

Entenc que Oriol Junqueras somrigui menys i aparenti destil·lar un cert odi. La presó, malgrat alguns privilegis, sempre és la presó. I això ho sabien molt bé fins i tot personatges tan famosos com Al Capone i Lucky Luciano, als quals van muntar una habitació i un servei d’hotel de cinc estrelles a la cel·la. Entenc, doncs, l’aparent ressentiment de Junqueras; el que no entenc és que d’altres, molts, massa polítics actuals, pretenguin continuar ignorant que, des de fa uns quants anys, la democràcia ja no és sinònim de prosperitat econòmica i benestar personal. La prova és al Sud-est Asiàtic. Així doncs, molts empresaris i treballadors emprenyats per haver perdut l’empresa o la feina i molts abstencionistes, els simplement còmodes, poden pensar que l’anomenada democràcia només és un joc per a intel·lectuals.

Tampoc no entenc que alguns mitjans de comunicació estrangers continuïn sent víctimes de Puigdemont. Antic periodista sap que el primer que aconsegueix col·locar un titular, encara que sigui una bola, és qui guanya. I no em refereixo a boles pagades.