Públic passiu i actiu

El glamur criminal de Ted Bundy, que va assassinar i violar com a mínim vint noies, continua sent explotat per la pròspera indústria de l’anomenat true crime. Ara Amazon Prime aporta més material a aquesta moda amb l’estrena de Ted Bundy: enamorada de un asesino. La novetat és que la història de l’assassí en sèrie s’explica a través de les dones que el van conèixer i que, tot i admetent-ne el carisma, el situen en un context d’alliberament incipient (els anys seixanta) de la dona. Encara que de vegades aquesta contextualització deriva cap a un adoctrinament retrospectiu i un feminisme simplificador, l’esforç és molt interessant perquè, a més d’instruirnos, ajuda a entendre de quina manera el talent manipulador de Bundy va trobar en la psicologia femenina del moment no solament el territori idoni per cometre els crims sinó també les complicitats per defensar-lo i confiar en ell més enllà de les evidències. I la revelació més brutal: que la parella de Bundy, angoixada pels indicis acumulats, el denunciés reiteradament a la policia i demanés que l’investiguessin i topés contra un mur de condescendència masculina i masclista. Una condescendència que era l’extensió estructural, política i cultural d’una masculinitat i d’un masclisme hegemònics i omnipresents.

AMB PÚBLIC O SENSE. Jorge Javier Vázquez ha reflexionat sobre una de les conseqüències de la pandèmia: l’absència de públic als platós amplia les possibilitats dels programes i en millora el rendiment. Afirma que els convidats i els col·laboradors s’expressen amb més llibertat i que no pateixen la pressió ni l’afany de protagonisme immediat que sovint provoquen els aplaudiments o la simple expectació presencial. Vázquez constata que, per a un format de concurs, el públic és imprescindible perquè les reaccions espontànies o induïdes formen part de l’espectacle. En canvi, en les discussions esbudelladores de Sálvame (Telecinco), l’absència de públic permet que els professionals de la discòrdia practiquin una cruesa més espontània, que no busca l’aplaudiment populista fàcil i que permet portar al límit les seves genuïnes aptituds pel mal rotllo.

DEVORATS PEL PLATÓ. A Nexes (TV3), en canvi, el públic és el protagonista del programa. Cent persones reunides al voltant d’una idea (el primer dia, compartir) i una selecció mutant que s’estableix a partir de les respostes a preguntes que fan emergir testimonis i temes pensats per impactar emocionalment l’espectador. El sofisticat embolcall tecnològic, les servituds escenogràfiques, l’artificialitat del càsting i els malaguanyats moviments dels assistents pel plató interfereixen en el ritme i devoren la possible profunditat dels testimonis. Això obliga els presentadors, Mònica Terribas i Jordi Basté, a un nivell de concentració que en dispersa la capacitat de comunicació, sobretot el primer dia, en què, malgrat els assajos, van emergir alguns entrebancs tècnics i una descompensació en la fluïdesa dels continguts que, per ara, sembla més estructural que anecdòtica.