La Vanguardia (Català-1ª edició)
La primera doctora en antro... què?
Sant Cugat del Vallès
Aquell dia Paula Calvo (Barcelona, 1975) es va posar botes. “Hi havia un pam d’excrements de gos a terra i la pudor era terrible”, recorda. A la casa, de 70 m2, hi van trobar 67 gossos que convivien en condicions pèssimes amb el seu amo i la seva mare, d’edat avançada. Va ser el conegut cas Pontons, un dels vint-iquatre que va analitzar aquesta antrozoòloga. En un altre habitatge, més de 170. “Et cau l’ànima als peus. Gossos ulcerats, prims, morts...”, lamenta.
Amb la seva investigació, el primer estudi europeu sobre la síndrome de Noè, Calvo va determinar el perfil de les persones que pateixen un trastorn que els porta a acumular animals sense límit. Va posar llum davant una problemàtica no només de benestar animal sinó de salut pública i amb un rerefons mental.
Una anàlisi que va fer en ple camí de la seva professió. Antro... què? Li pregunten molts. La ciència que estudia les relacions entre humans i animals. Va arribar fins a aquesta disciplina després de començar biologia: no s’hi veia. Va continuar amb bioquímica i es va llicenciar però no volia estar en un laboratori. Va ser un accident molt greu d’una amiga seva, que va quedar paraplègica, el que li va fer pensar que un gos d’assistència podia millorar el seu estat d’ànim.
És a dir, entrenar gossos amb finalitats terapèutiques. I es va formar en etologia a la Universitat Autònoma
de Barcelona (UAB) i va acabar en el departament de psiquiatria cursant un doctorat en antrozoologia. Va ser la primera espanyola doctorada en això.
“Quan veia que les famílies tenien un gos o un gat amb un problema de comportament, era sovint perquè també hi havia un conflicte en les persones i en la seva dinàmica familiar. Alguna cosa passava i calia assumir-ho”, assegura Calvo. Aquest plantejament, el com es relacionen els humans amb els animals, va ser el que la va impulsar a submergir-se en la seva especialitat. Tot i que, en realitat, és més que una feina. El vincle afectiu amb els animals, a la Paula li ve de la seva infantesa. Ella era d’aquelles nenes que parlava amb la tortuga que tenia a casa. Li explicava els seus neguits i les discussions amb la seva mare. A més, tenien un gos, un gat i peixos. Li agradava acariciar el gos mentre estudiava. Amb els seus pares i el seu germà, se n’anaven tots junts –animals inclosos– a estiuejar a l’Escala, on tenien la seva segona residència. “Allà on anàvem nosaltres, venien ells. Els animals eren el meu refugi”, recorda.
Una empara sense prejudicis en la qual es reconfortava quan no entenia res del que passava a casa. Per què la seva mare, per exemple, tancava amb clau la cuina o no la deixava anar amb els seus amics? I el pare, per què es vestia de qualsevol manera amb ganes de cridar l’atenció o què el motivava a anar sempre en contra de qualsevol norma?
La seva mare patia un trastorn esquizotípic de la personalitat, que es caracteritza pel fet de tenir poques o cap relació propera i per malinterpretar les conductes dels altres, amb la qual cosa es desenvolupa desconfiança cap a altres persones. El seu pare patia un trastorn límit de la personalitat, que inclou una sèrie de problemes amb la imatge pròpia i amb allò que sents i penses sobre tu mateix, a més de dificultat per manejar les emocions. Els animals li aportaven serenitat. Sempre eren allà. Un dia, tot i això, la Paula va necessitar ajuda psicològica. “Tenia 13 anys i vaig tenir un bloqueig. Els meus pares em van portar a la psicòloga. Un àngel que
“Et cau l’ànima als peus: gossos ulcerats, prims, morts...”, lamenta la investigadora