La Vanguardia (Català-1ª edició)
Revolucionàries del violí
Vera Martínez Mehner i Lina Tur agafen el pols al panorama de la clàssica
Són dues de les intèrprets més destacades del violí, sense les quals a Espanya no es podria presumir de la mateixa manera del boom d’excel·lència que viu el panorama de la clàssica. Una formada a l’Escola Reina Sofía de Madrid i l’altra a les universitats de Friburg i Viena, Vera Martínez Mehner i Lina Tur han revolucionat l’escena nacional de la música de cambra i la música antiga respectivament.
La primera, 25 anys com a membre de l’aclamat Quartet Casals i amb una sòlida trajectòria de solista internacional –Premi Nacional de Música 2006–, va enlluernar la crítica barcelonina aquests dies a L’Auditori amb la seva sensibilitat com a concertino de l’Orquestra Da Camera. La segona, de família eivissenca però criada a Múrcia, és una deessa del barroc historicista –Diapason d’Or pel seu penúltim CD La bellezza–, i també toca la viola i la viola d’amore, investiga, dirigeix i fa projectes amb altres artistes.
La Vanguardia convoca aquestes dues grans dames del violí per conversar sobre el panorama de la clàssica i sobre aquest instrument exigent i virtuós en què no han sobresortit tantes dones en aquest país. Feia temps que no coincidien i se les veu felices intercanviant opinions sobre els arcs que utilitzen. Lina Tur enfunda el violí barroc a una banda de l’estoig mentre que a l’altra reposa el que utilitza per al repertori clàssic i romàntic. Es troben a la Casa de València, a Barcelona, on la murcianoeivissenca assaja Les quatre estacions de Vivaldi amb Vespres d’Arnadí, l’ensemble que dirigeix Dani Espasa i amb qui aquest dissabte actua al Palau de la Música dins el cicle Simfònics al Palau, que els cedeix l’Orquestra Simfònica del Vallès.
“La música de Les quatre estacions ja sembla que sigui el to de la trucada en espera del 902 –comenta Lina Tur–, però és una obra mestra. Es com un Hamlet oun Otello, una obra intemporal que parla de les emocions universals, ja que tots hem sentit l’olor de la primavera”.
Vera Martínez, per la seva banda, actua demà com a concertino-directora de l’Orquestra Julià Carbonell de les Terres de Lleida, amb un programa romàntic que inclou la Serenata per a cordes d’Elgar i la de Txaikovski. “És una orquestra que es mou més per projectes, tot i que li agradaria fer alguna cosa més estable. I és que falta ajuda institucional –apunta–. A la música estem deixats de la mà de Déu i així és difícil mantenir la motivació de fer-ho bé, però aquest grup en té”.
L’aturada de la pandèmia ha suposat que a totes dues els han plogut propostes per ser concertino. V.M.M: Les cancel·lacions que hem tingut com a Quartet Casals són incomptables, però s’ha obert un vessant de provar coses que, perquè no tenia temps o per no haver-m’ho plantejat, no havia fet mai. L’Orquestra de Gran Canària em va demanar de ser concertino en dos projectes, un d’òpera. I amb Da Camera era la primera vegada que feia
VERA MARTÍNEZ, DEMÀ A LLEIDA “El que es viu amb l’auge dels músics d’aquí no es correspon amb el suport institucional”
de concertino. Va ser una cosa que vam muntar en tres dies ajuntant la gent que hi podia ser, assajant dos dies...
L.T.: A mi m’ha passat el mateix. Ja ho feia, però m’ha trucat l’Orquestra Nacional d’Espanya i hi vaig sovint. En el confinament, a part que vaig començar a cosir –la meva mare era modista i sempre n’havia volgut aprendre– vaig descobrir que m’encanta ser músic. És meravellós el que fem; difícil, complicat, treballós i ingrat, però és meravellós donar això a la gent. El ritual del concert agafa una dimensió més profunda. Ara té sentit fer música.
Fa un temps Espanya era l’erm de la clàssica i ara llueix talents mentre la resta del món té les sales tancades.
V.M.M.: Fa deu anys era impensable fer una orquestra amb espanyols d’alt nivell. Aquest camí, cal recalcar-ho, és gràcies a certes persones que li han donar suport. I em refereixo a l’escola que em va canviar la vida, la Reina Sofía de Madrid, que es va fundar al costat de casa, a Pozuelo. Tots els que tenim les arrels allà ara som professors en escoles, formem una segona generació. L.T.: Jo vaig aprendre a llegir música abans que lletres; el meu pare era un jove eivissenc a qui li agradava tocar el clarinet. Però vaig començar tard i malament amb el violí: tinc un defecte físic en un dit i no sabien quin instrument donar-me. Tenia gairebé 14 anys. Després me’n vaig anar a Alemanya i tot va anar molt de pressa. El meu camí ha estat poc ortodox. Hi ha una situació molt bonica a Espanya quant a músics, però convé recordar tant l’escola com els pioners que se’n van anar a l’estranger i que van tornar per formar gent.
V.M.: El que es viu amb l’auge de músics no es correspon amb el suport institucional. Sense suport la gent se n’ha d’anar fora, com en tants altres àmbits.
Com van decidir dedicar-se sobretot a la música de cambra i a l’antiga respectivament? V.M.M.: Vam fundar el Casals tan aviat (jo tenia 18 anys) que no va ser res pensat. T’ho passes bé, t’agraden les obres i vas creant carrera. Però cada vegada soc més conscient de la sort que tenim, perquè en pocs àmbits es pot treballar amb tanta profunditat, reprendre l’obra al cap d’un temps, aprofundir-hi fins i tot més, notar que hi ha tot un aspecte d’energies i altres coses que no es poden explicar gairebé amb paraules perquè es creen durant el concert, una màgia especial...
L.T.: Jo amb l’antiga vaig començar per casualitat: em van deixar un violí barroc i em vaig adonar que ni podia renunciar a tocar Brahms per una banda ni podia deixar de tocar Bach d’aquella manera, amb el violí barroc. Però és un aprenentatge d’anys, i sense deixar d’estudiar violí modern vaig decidir deixar de fer concerts, cosa que va ser un risc... Però em va sortir bé: ara els puc tocar tots dos. En la música m’interessa molt la creativitat, i la barroca et dona molt de marge per a això... que després pots aplicar a la clàssica.
El violí ha anat deixant de ser l’instrument rei que era en el barroc, preeminent i virtuós com la veu de castrato o la soprano? L.T.: No crec que el violí perdi el seu regnat perquè, a més, és un instrument versàtil: els violinistes podem tocar tant en una orquestra, en format de cambra, de solistes, acompanyant... És cert que neix a finals del XVI i a començaments del XVII ja és el rei, però després tens Paganini al XIX, i després a Prokófiev... És evident que en la música contemporània instruments com el saxòfon agafen més importància... Però la que té el violí no canvia. V.M.M.: Crec que el que canvia són els violinistes, no tant el violí. El violí depèn de l’obra i de com vol ser tocada. Però sí que hi ha hagut canvi
LINA TUR, AVUI AL PALAU “El ritual del concert ara agafa una dimensió més profunda”
CONEIXEU LA HISTÒRIA DEL QUADRE A
www.lavanguardia.com/cultura
la cosa va esclatar perquè els déus salsers es van dedicar a cantar el nou àlbum i no les cançons que estaven en la ment de tots. Van ploure llaunes de cervesa, Johnny Pacheco es va irritar, va parar l’orquestra i va amenaçar de tocar el dos, i això que Celia Cruz, amb molta amabilitat i empatia, va cantar Bemba Colorá. Quan van acabar van haver de sortir protegits per la policia, incloent-hi un espantat Pacheco.
El periodista i escriptor colombià Umberto Valverde va ser allà aquella nit amb ells i aquesta setmana ho rememorava. “L’endemà vam esmorzar a l’hotel Golf, amb gairebé tota la Fania present. Héctor Lavoe va arribar amb un guardaespatlles o assistent que l’ajudava a vestir-se. Lavoe es va servir un suc de taronja i mirant-me, somrient, em va dir:
–Petit, el problema de la Fania és que hi ha moltes estrelles i poc cel”.