La Vanguardia (Català-1ª edició)
Carrère, l’home dels embolics
L’escriptor francès parla amb ‘Magazine Lifestyle’ sobre les seves tribulacions fetes ficció a ‘Ioga’, la seva nova novel·la
El reporter Plàcid Garcia-Planas revela el motiu d’aquest llibre: “En Tomàs és un mandrós. Sempre li deia que havia d’escriure les memòries, però ell deia que només sap fer cròniques i reportatges. I llavors li vaig dir: ‘Doncs t’interrogaré’”. Així neix Tot està per dir (Pòrtic), en què Tomàs Alcoverro (Barcelona, 1940), el degà dels corresponsals, explica la seva trajectòria professional. Garcia-Planas es va plantejar l’entrevista a partir de la foto que il·lustra la portada: un jove Alcoverro a Beirut, el 1976, amb un kalàixnikov. “Aquesta foto ho resumeix tot. No és en Tomàs qui agafa el kalàixnikov; és el kalàixnikov qui agafa en Tomàs. Com la guerra: ell no hi va, la guerra va a ell”. Tomàs Alcoverro va ser distingit dijous amb el premi Ofici de Periodista, del Col·legi de Periodistes de Catalunya.
Comença de corresponsal a Atenes i París, i dubta entre anarse’n al Carib o a l’Orient Mitjà. Abans de res vull dir que el primer article que vaig escriure a La Vanguardia és del 1964, fa 57 anys. Sempre m’ha agradat sortir del món convencional. La meva veritable vocació és l’escriptura i vaig pensar que en aquests llocs podria fer un periodisme més creatiu, menys informatiu, menys polític. Volia informar des d’un món més viu. El Carib aleshores m’atreia. En un petit món hi havia Cuba, la dictadura dominicana, Puerto Rico, Haití... Però Beirut era aleshores una ciutat molt oberta, amb molta cultura, i fàcil per viure-hi per als occidentals.
Quan s’hi instal·la definitivament?
L’any 1970. La situació dels corresponsals era molt bona en aquesta casa. Al diari es va fer una aposta molt important pels corresponsals i jo hi estic molt agraït.
Els compara amb els consellers d’ambaixada.
No hi havia freelances, no hi havia la precarietat que hi ha ara. Hi havia pocs mitjans a Espanya i estàvem ben tractats. Llavors va venir el glamur exagerat que van donar els americans als corresponsals de guerra, però és evident que un corresponsal era una figura social. Això s’ha acabat, ara no hi ha quartos. Es va acabar cap als anys noranta.
(Garcia-Planas afegeix que internet ha matat la figura del corresponsal, perquè ha trencat el temps i l’espai: “La tecnologia avança amb més rapidesa que la biologia”.)
On viu, ara?
Ara a Barcelona, hi estic molt bé, però he passat una bona part de la pesta a Beirut, on no he estat tan aïllat com aquí.
I on vol morir?
En Plàcid també m’ho ha preguntat moltes vegades i no tinc resposta. Voldria aprofitar el que em queda de vida i per això acabo el llibre dient que tot està per dir. Amb la jubilació tinc més temps per a la meva gran passió de llegir. Estic rellegint
Sessions de ioga que deriven en l’ingrés en un psiquiàtric, una història que s’assembla molt a la realitat, una exdona que es queixa que el seu nom no havia d’aparèixer... i apareix. Emmanuel Carrère és un autor descomunal, un cas com un cabàs. Potser, en part, perquè sempre es fica en embolics, també a l’última obra, Ioga, llibre estrella de l’última rentrée literària a França, que publica Anagrama dimecres i que suposa la tornada fulgurant de l’autor de L’adversari i Limónov, biografia del poeta i activista rus.
Carrère ha concedit una entrevista que publica demà Magazine Lifestyle i en què explica les tribulacions pròpies, vitals i literàries, reflectides en un llibre de ficció però amb forta càrrega autobiogràfica. A Ioga rememora com la seva exdona el va acusar d’incomplir el contracte de divorci que li impedeix citar-la a les seves obres o de com va passar de freqüentar retirs de meditació a ser internat en un hospital psiquiàtric amb tractament d’electroxoc inclòs. “Tenim una imatge arcaica dels electroxocs –explica Carrère–; pensem en gent lligada amb camisa de força mentre n’hi apliquen agafant-li el coll. No és així de cap de les maneres. Ara es diuen TEC i provoquen pèrdues de memòria no generalitzades, debiliten la memòria recent”.
Al llibre l’autor francès recorda l’episodi de l’atemptat islamista a la redacció de la revista Charlie Hebdo i el drama dels refugiats en una illa grega on Carrère va a impartir un taller literari. Les bondats de la reflexió i la meditació floten a la novel·la, però Carrère assegura que la millor de totes és l’amor: “És la millor teràpia. L’amor és millor que qualsevol altra cosa. Ho penso jo, ho pensa vostè i ho pensa sant Pau”, respon a Xavi Ayén, autor de l’entrevista de Magazine.
Carrère és cèlebre per passar la línia vermella exposant la intimitat d’altres persones als seus llibres. Ell matisa que ho ha fet “només en un, a Una novel·la russa”. I afegeix: “Aquí em vaig passar; no vull eludir la meva culpa. Vaig exagerar una mica sobre la meva mare, d’una banda, i sobre la meva nòvia de llavors, de l’altra. No ho volia tornar a fer. I no ho he fet”.
Carrère és un home polifacètic. L’any passat va dirigir i coescriure el guió de Le quai de Ouistreham, film protagonitzat per Juliette Binoche: “Va ser una gran experiència, no només per ella, sinó per la resta dels actors, que eren no professionals. Ja sabia que Binoche interpretaria el seu paper meravellosament, però va ser una grata sorpresa veure la delicadesa amb què tractava la resta; no semblava una estrella”, recorda. Emmanuel Carrère (1957) és fill de la cèlebre sovietòloga Helène Carrère d’Encause i va saltar a la fama mundial amb L’adversari (2000), la seva novena obra, que tractava sobre el cas real d’un home, Jean-Claude Romand, que va matar la dona, els fills i els pares i que ha sortit fa uns quants mesos de la presó: “Sí, ha sortit. No sé on és; em van dir que en un monestir. Em preguntava si intentaria contactar amb mi –explica–, però ha passat més d’un any i no ho ha fet. No li aniré pas al darrere jo...”.
EL CARIB O BEIRUT “Vaig pensar que en aquests llocs podria fer un periodisme més creatiu, menys polític”
INFORMANT DES DE PARÍS “Vaig poder tornar amb Tarradellas a l’avioneta que el va dur de Tours a Madrid”
“A ‘Una novel·la russa’ se me’n va anar la mà: vaig exagerar una mica sobre la meva mare i una exnòvia”
LLEGIU L’ENTREVISTA AL DE DIUMENGE WWW.LAVANGUARDIA.CAT/MAGAZINE