Una Lliga d’estar per casa

Els revessos dels clubs espanyols a Europa accentuen la tendència decreixent

No fa gaire el futbol espanyol dominava a Europa. Els tres títols a la Champions del Barça entre el 2009 i el 2015 i els quatre del Reial Madrid entre el 2014 i el 2018 així ho testificaven. Es tractava dels temps en què Messi i Cristiano Ronaldo eren els tirans absoluts del continent. Fins i tot el competitiu Atlètic de Diego Simeone es plantava a dues finals del màxim torneig europeu i les perdia contra el seu veí. Cada un al seu estil però els barcelonistes primer i després els madridistes havien governat la moguda. Ara aquesta època sembla molt llunyana. Només fa falta fer un volt pel que ha passat aquesta setmana per trobar l’últim exemple d’una decadència més marcada pel que fa a bufetades contundents per al Barcelona, però que també afecta, grosso modo, el conjunt de la Lliga espanyola.

L’equip blaugrana no en va tenir prou amb la il·lusió manifestada per aguantar amb el PSG. El Sevilla, actual campió de l’Europa League, va veure com se li desmuntava l’estructura davant la perforadora del Borussia Dortmund liderada per Håland. I la Reial Societat, que tanta admiració desperta a Espanya per la seva proposta atrevida, es va veure noquejada de cop i volta pel Manchester United. Almenys el Granada i el Vila-real sí que van respondre i van triomfar contra el Nàpols i el Salzburg però els revessos sonats ja s’havien produït.

Plou sobre mullat. El Barça va acumulant golejades en contra a la Lliga de Campions des del 2017. El Madrid suma dos anys consecutius perdent a vuitens de final (incloent-hi un 1-4 contra l’Ajax fa un parell de temporades) i va patir en la fase de grups per obtenir la classificació al present exercici. Les seves derrotes davant el Xakhtar Donetsk van resultar vergonyoses. L’Atlètic, que va eliminar el Liverpool just abans del tancament dels estadis el març passat, va caure després contra el Leizpig i aquesta mateixa temporada es va veure aclaparat pel Bayern (4-0).

Dels últims 12 semifinalistes de la Champions només dos van ser

Dels últims semifinalistes de Champions, només dos han estat de la Lliga Espanyola: (2018-2019) i

(2017-2018) de la Lliga espanyola (el Madrid, el 2018, i el Barça el 2019).

Què està passant per a aquest canvi de tendència? Doncs un compendi de factors, que van des de l’estrictament futbolístic a l’aspecte físic passant pel múscul econòmic. En cap dels tres vectors els conjunts espanyols no es troben en una conjuntura d’apogeu.

“El vent del futbol ha canviat. El futbolista va cap a un perfil de volum físic majúscul. En els partits està manant el ritme alt i sostingut de jugadors que són capaços de mantenir el to durant els 90 minuts i que són també molt bons tècnicament”, s’arrenca Francisco José Carrasco, exfutbolista i analista. El Lobo ho té clar: “Com que són bons amb la pilota i poderosos físicament poden repetir els seus gestos tècnics més vegades. Per exemple Håland i Mbappé et poden atacar 30 vegades i això és molt difícil de defensar. Al Barça li és molt difícil mantenir el to físic i el ritme d’aquests equips i ara tampoc no té un perfil de jugador com eren Xavi o Iniesta, capaç de controlar el ritme amb la pilota. Amb la pilota el Barça dona el nivell però a futbol també s’hi juga sense la pilota”.

En el debat hi intervé Joan Golobart, analista de La Vanguardia. “A Espanya es va apostar per un futbol de toc i possessió amb molt bona evolució però que ara s’està veient superat per un futbol amb una tècnica semblant però més gran força física. La possessió no és suficient per contrarestar aquestes dues qualitats”.

Tant Carrasco com Golobart també posen l’accent en la competitivitat del campionat espanyol com a focus. “Els equips anglesos i alemanys, que juguen a

“El vent del futbol ha canviat; el futbolista va cap a un perfil de volum físic majúscul”

“El tema dels diners també influeix, aquí s’està perdent la fortalesa econòmica”

un ritme alt a les seves lligues, després són superiors a Europa en aquest concepte i et poden envestir”, apunta el primer. “Com més competitius i forts siguin els teus rivals en el dia a dia, més fort seràs tu”, postil·la el segon.

El cert és que les estrelles de moda no juguen sota la capa de LaLiga. La sortida de Neymar primer i de Cristiano Ronaldo després no va ser suplerta per futbolistes amb la mateixa qualitat i el mateix ganxo. El Barça es va perdre en fitxatges caríssims que no han produït prou rèdits i el Madrid també va malbaratar en futbolistes com Hazard, que naufraguen.

Alhora, les seves arques, sobretot les blaugrana, s’anaven buidant. “El tema econòmic també influeix molt, no podem amagarlo, perquè en altres països hi continua havent una fortalesa econòmica que aquí s’està perdent”, remata Golobart. Caldrà veure si s’inverteix la tendència i quan.