La llei de Goodhart

L’any 1975, l’economista Charles Goodhart va escriure un article que més endavant citarien sovint els crítics de la política monetària del govern Thatcher, massa centrada a satisfer indicadors macroeconòmics, en comptes de resoldre desajustos reals. Uns anys més tard, l’antropòloga Marilyn Strathern va eixamplar l’aplicació de la tesi principal de l’article i la va sintetitzar de manera brillant en el que avui dia es coneix com la llei de Goodhart: ”Quan un indicador es converteix en l’objectiu, deixa de ser un bon indicador”.

Us seré franc. Per molt que miri de fer el badoc davant d’altres aparadors, o que em deixi seduir per nous entusiasmes, la meva dèria principal sempre torna a aparèixer remenant la cua, com si em volgués recordar que ja és l’hora de sortir de passeig… Quan l’altre dia vaig sentir parlar per primera vegada de la llei de Goodhart, vaig pensar en la situació actual del Barça.

Fixar-se només en els resultats és un error. Fixar-s’hi massa, també. Entre altres raons, perquè tant els guanyadors com els perdedors comparteixen l’objectiu d’obtenir bons resultats. No és pas això, doncs, el que separa els uns dels altres. Per nassos, els guanyadors s’han imposat abans altres objectius i es regeixen per indicadors molt més útils que el resultat.

El Barça de Koeman, un equip en construcció que tot just començava a tenir fe en les pròpies capacitats, de remuntar marcadors adversos a la Lliga, de sumar victòries i ser fiable, almenys contra rivals humils, s’ha creuat, ni massa aviat ni massa tard, sinó quan tocava, amb dos equips sòlids, robustos, ben treballats, i ambiciosos: el Sevilla, a la Copa, i el Paris Saint-Germain, a la Lliga de Campions.

Guanyadors i perdedors tenen l’objectiu d’obtenir bons resultats; no és pas això, doncs, el que separa els uns dels altres

Tocava ara mateix adonar-se que encara s’ha de millorar molt. De les dues derrotes, potser l’europea ha fet més mal, per l’animadversió natural dels culers a l’arrogància blingbling del PSG; perquè ens va despertar sense miraments de l’absurda il·lusió que, a còpia de sumar fragilitats, hi havia la possibilitat de generar alguna consistència; i esclar, per l’eco eixordador de les grans debacles europees, que va ressonar massa aviat, i massa fort, sobretot al cap dels jugadors veterans, com si es tractés d’una condemna divina…

En l’ambient hi havia un temor excessiu davant les mancances de la defensa, com si l’envejable palmarès del Barça s’hagués basat mai en defenses infranquejables. Aquest equip creixerà quan recuperi la confiança en les possibilitats de fer mal a la porteria contrària, que tot just estava començant a mostrar; quan es comenci a creure les seves amenaces en lloc de témer per les seves flaqueses. La primera oportunitat? Demà, mentre dinem, contra el Cadis.