El 23-F, als ulls d’avui

La commemoració del 40è aniversari de l’intent de cop d’Estat del 23-F ha corroborat la profunda divisió existent a Espanya entre els defensors de l’actual ordre legislatiu vigent, representat per la Constitució, i els partits que volen posar fi al “règim del 78” i les institucions que l’encarnen, com la Corona. Encara que la gran majoria de diputats del Congrés formen part del primer grup de forma aclaparadora, és evident que en els últims anys els sectors descontents amb el funcionament de la democràcia espanyola no han fet més que créixer. El 1981, els nacionalistes bascos i catalans, així com els diputats situats més a l’esquerra, els comunistes de Santiago Carrillo, estaven entre els defensors de la Carta Magna i del procés de la transició. És més, dos dels set pares de la Constitució formaven part d’aquesta òrbita: Miquel Roca i Jordi Solé Tura.

Els seus hereus polítics s’han anat radicalitzant amb el pas dels anys i la millor prova d’això va ser el manifest firmat ahir pels diputats d’ERC, Junts, PDECat, la CUP, Bildu i BNG contra l’actual sistema democràtic espanyol. Unides Podem no li va donar suport, però és coneguda la seva posició bel·ligerant contra la Corona. El

PNB es va abstenir tant de firmar el manifest com de participar en els actes organitzats pel Congrés per commemorar el fracàs de l’intent colpista. Igual que als nacionalistes bascos, em sembla exagerat alguns dels punts del manifest dels partits sobiranistes que consideren que el 23-F va ser una “operació d’Estat” per consolidar un sistema els pilars del qual són la monarquia i l’exèrcit. Però també seria un error no fer cas del significatiu malestar que s’està gestant en àmplies zones d’Espanya que demanen des d’un nou reequilibri territorial una democratització més important de les institucions de l’Estat.

La profunda crisi suscitada pel rei emèrit pel seu comportament influeix en aquesta creixent desafecció. Ahir va ser el gran absent en els actes del Congrés malgrat la seva decisiva intervenció per fer fracassar el cop d’Estat. Quaranta anys després, potser es podria concloure que ni Espanya és una democràcia bananera, com alguns apunten, ni que l’actual sistema polític és immillorable i no mereix una revisió a fons.