Cotxes i pilots

Els millors analistes italians, especialment els de Limes, prestigiosa revista de geopolítica, valoren l’arribada de Mario Draghi com “la darrera oportunitat” d’enganxar Itàlia al sistema europeu. Draghi és, sens dubte, un personatge excepcional. Si se’n surt, Itàlia se salvarà de les espantoses amenaces del present. Però si, malgrat la seva formació excel·lent i la formidable experiència al capdavant del Banc Mundial i del Banc Central Europeu, Draghi no aconsegueix fer rutllar la rovellada màquina italiana, si no aconsegueix centrar les energies del país entorn del pla de recuperació, la seva etapa serà, segons Lucio Caracciolo, director de Limes, “el pròleg de l’expulsió del joc europeu”. No cal calcular què significaria l’enfonsament d’un Estat fundador, la tercera economia europea, amb 60 milions d’habitants. No cal imaginar què representaria per a nosaltres el fracàs de Draghi. El repte que té al davant és herculi. Diu Caracciolo: “Una cosa és Draghi, un gran pilot, i una altra el cotxe que ha de pilotar”.

Per lent que sigui l’efecte de la vacuna, un dia o altre sortirem de l’espessa boira de la pandèmia. Aleshores, descobrirem un país triturat. Descobrirem que l’Estat tenia força, sí, per imposar restriccions i prohibicions, però que no fa prou amb ordres i decrets per treure el país del pou. Descobrirem de manera descarnada que

Fent curses per les carreteres secundàries de la història buscant el millor precipici

el nostre gran capitalisme, vinculat a les concessions de serveis, no és productiu sinó extractiu. Descobrirem que la batalla territorial, protagonitzada per la fugida endavant de l’independentisme i pel severíssim legalisme de l’Estat, ha causat ferides que ens han fet perdre molta sang: tant Espanya com Catalunya són més febles avui que fa 10 anys, però el futur és molt més exigent. Descobrirem que els partits combaten pel botí de la governació, però són incapaços de generar iniciatives col·lectives de profit. Descobrirem que el ressentiment social no ha fet sinó augmentar, ara amb el protagonisme irat dels joves.

Els italians tenen por que el millor pilot pugui fracassar, i amb ell, tot el país. En canvi, nosaltres estem tranquil·líssims. Tenim a Madrid i Barcelona pilots de preparació i experiència infinitament menys sòlida que la de Draghi. Al Govern d’Espanya les discrepàncies internes són cada dia més entretingudes, com les de la majoria independentista catalana, que fa anys que són la sal i el pebre dels diaris. Pel que fa a la resta de partits, es dediquen amb gran entusiasme a la seva feina: malparlar dels altres. Temença del futur? Però si anem sobrats de força! Per això, ignorant olímpicament el pla de recuperació europeu, el periodisme destina les seves energies a inflamar els dos conflictes històrics: el territorial i el de les dues Espanyes. Els italians s’encomanen al millor pilot, mentre nosaltres (premsa, partits i institucions) ens divertim fent curses per les carreteres secundàries de la història buscant el millor precipici on teatralitzar un altre suïcidi col·lectiu.