Pedaç d’emergència a la italiana

El nomenament de Mario Draghi com a primer ministre italià és una sortida tècnica a una crisi política que els partits no sabien com resoldre. Es repeteix l’experiència del 2011 quan es va decidir cridar Mario Monti perquè posés ordre a la crisi econòmica del deute després de la dimissió de Berlusconi. Va durar tretze mesos i unes noves eleccions el van obligar a abandonar el càrrec. Tots dos tenen un perfil tècnic però també una certa idea política després d’haver exercit alts càrrecs en les institucions europees i tenir una trajectòria acadèmica respectable.

Cap dels dos no ha tingut l’aval de les urnes per ser primer ministre. Monti va abandonar el càrrec quan es va dissoldre el Parlament i Draghi haurà de fer el mateix tret que encapçali una candidatura quan s’esgoti el mandat.

L’interessant és que la política italiana, tan fràgil com inestable, troba sortides a les emergències nacionals amb una rapidesa admirable. Draghi arriba amb el llegat d’haver salvat l’euro de les convulsions financeres de la crisi del 2008 i ha estat el principal protagonista de l’estabilitat financera europea fins que va deixar el càrrec. Des del Banc Central Europeu ha fet una política que ha evitat que la crisi fos més forta. Hi ha qui diu que governar els italians no és difícil sinó inútil. Fins a cert punt.

El discurs inaugural de Mario Draghi no va ser el d’un tecnòcrata, sinó el d’un polític que va recórrer a la història, a la filosofia i a la realitat del seu país esbossant una reforma europeista i ecologista per aprofitar les oportunitats que vindran una vegada vençuda la pandèmia. Volem deixar un bon planeta, no només una bona moneda, va dir el nou primer ministre. El seu Govern està format majoritàriament per polítics i per una minoria de vuit tècnics en els càrrecs decisius que gestionaran personalment el pla de recuperació.

És una sortida d’emergència que no és la ideal ni compleix els cànons democràtics que passen necessàriament per les urnes. És un pedaç, però pot ser necessari temporalment quan la governança d’un país queda paralitzada per la desavinença dels partits convertida en bloqueig permanent.

El Govern de Pedro Sánchez haurà de buscar una sortida d’emergència si les diferències entre els ministres del PSOE i d’Unides Podem són incompatibles amb un mínim de bon govern. Les actuals discrepàncies són massa tòxiques. Pot convocar eleccions o buscar un gran pacte amb la dreta del PP i Ciutadans amb dos punts en l’ordre del dia: acció de suport per combatre la pandèmia i un compromís per afrontar els efectes de la crisi econòmica. Amb l’aprovació implícita de les autoritats de la UE.

Esclar que aquesta sortida és impossible si Pablo Casado s’entossudeix en una oposició pura i dura sense cap altre objectiu per fer mal al Govern. Per recuperar els vots perduts, el PP haurà de mirar més atentament els interessos dels ciutadans que a les baralles amb el Govern de coalició, que es desgasta tot solet amb les divisions internes. Mirar més el país que Vox. Al final, aquesta actitud té premi.

Quan es descobreixi el panorama que ha deixat la crisi derivada de la pandèmia, pels volts del mes d’octubre, serà més necessari que mai arribar a acords amplis per superar les conseqüències d’un país sense turistes, amb desproporcionats nivells d’atur, especialment el 40 per cent de joves que no troben feina, i amb el tancament de milers d’empreses que no hauran superat la pandèmia.

Es podrà dir el mateix de Catalunya si ERC no es decideix seriosament a formar govern amb els seus socis independentistes o amb les forces d’esquerres, inclòs el PSC. Ja sé que aquesta segona opció és improbable tenint en compte les paraules hostils que s’han creuat a la campanya i després. Però no es podrà continuar amb governs que fan servir més temps i energies a barallar-se entre si que a enfocar la crisi més important d’aquest segle.

Caldrà buscar altres vies democràtiques si la governabilitat és impossible