El país sense certeses

Un tal Kierkegaard, molt apreciat pels filòsofs, va escriure fa gairebé dos segles: “La causa de l’angoixa de la generació actual rau sens dubte en el fet que la certesa estigui disminuint constantment”. Qui li havia de dir a Soren 180 anys després que el diagnòstic de totes les crisis de l’Espanya actual seria precisament la falta de certeses. Ho va escriure Enric Juliana diumenge en aquest diari. La va detectar el sociòleg José Juan Toharia analitzant enquestes del CIS sobre els índexs de confiança del consumidor. Segons aquests baròmetres, només hi va haver dos moments puntuals de confiança positiva els últims anys: la moció de censura contra Rajoy i les eleccions generals del 2019. Ho acaba de dir l’expresident Felipe González: “Teníem un cert grau de certesa i aquesta és una de les coses que s’han trencat”. I ho va repetir ahir la presidenta del Congrés, Meritxell Batet: “Necessitem certeses i esperança”.

El diagnòstic, doncs, està fet: ens hem quedat o ens estem quedant sense certeses. Se’ns han perdut pel

Un panorama de dubtes genèrics és el millor escenari per al pessimisme

camí per infinitat de raons: perquè es posa en qüestió el pacte constitucional del 78 que ahir va reivindicar el rei Felip VI; perquè aquell intent de ruptura, encara no consumat, va crear dubtes gegantins sobre l’estabilitat del sistema en cas de canvi polític, que va ser una de les seguretats que va aportar el vilipendiat bipartidisme; perquè plantades com la d’ahir a l’acte institucional celebrat a les Corts representen una divisió dramàtica del concepte de democràcia; perquè les pulsions independentistes creen incertesa sobre la vigència del model territorial, i per una dada també demoscòpica que figura a l’últim baròmetre del CIS: el 70 per cent dels ciutadans confien poc o molt poc en l’actual president del Govern espanyol, però aquest percentatge s’eleva al 85 per cent si es pregunta per l’alternativa, que és el cap de l’oposició.

Un panorama de dubtes genèrics i confiança decaiguda en les institucions és el millor escenari per enfangar-nos en el pessimisme i limitar el dret a l’esperança. D’aquí sorgeixen, probablement, accions com el vandalisme de carrer, que, a més de practicar el saqueig, mostren un sector social que deixa un amarg avís de desafecció: “Ens heu ensenyat que no s’aconsegueix res sense violència”. Per això, el crit d’urgència d’aquest país podria ser el dia d’avui: necessitem algú que ens torni les certeses. Només des d’aquí es pot construir un país.