La nostra foscor

En diverses sèries europees recents i notables sobre crims reals l’investigador podria ser el nostre oncle o la nostra àvia. Hem passat del detectiu privat seductor i bevedor al policia de trets comuns sense més addicció que la feina. Aquesta alteració de l’horitzó d’expectatives transcendeix la figura del protagonista, amb uns contorns que es dilueixen en els membres del seu equip, i del gènere policial mateix.

A The investigation, Honor, Manhunt o 22 de julio també s’atempta contra el ritme del thriller. No hi trobem les persecucions ni els trucs habituals. No només insisteixen en la dimensió psicològica del relat, sinó també en la paperassa, la burocràcia, les retallades en els pressupostos, les hores extres. Perquè tot crim és col·lectiu i polític. I tota investigació està condicionada per les obligacions i els drets laborals, la inversió pública, els errors humans.

“A Dinamarca hi ha cinquanta homicidis a l’any. Són menys que mai, però sembla que siguin més, perquè tots són notícia”, diu al fiscal el policia protagonista de The investigation. I ell li respon: “Potser perquè, com més civilitzats som, més necessitem veure la foscor”. La sèrie reconstrueix les indagacions per aclarir com va morir el 2017 una periodista a l’interior d’un submarí privat. Només han passat tres anys des que es va resoldre el cas. I 22 de julio, sobre els atemptats a Oslo i l’illa d’Utøya que va perpetrar el feixista noruec Anders Breivik el 2011, forma part d’una constel·lació de diverses narracions audiovisuals que han narrat les mateixes matances.

Per què no s’ha estrenat encara a Espanya, en canvi, cap sèrie important i viral sobre els atemptats d’Atocha i de la Rambla? Potser aquesta absència és una de les responsables que hagi de recordar aquí que van tenir lloc l’11 de març del 2004 i el 17 d’agost del 2017. Prou temps, si es tracta d’una societat madura. Ho són l’espanyola i la catalana?

Patria i La línea invisible han abordat la història d’ETA. Fariña ha explicat el narcotràfic gallec als vuitanta. I una altra gran sèrie, Antidisturbios, s’ha atrevit amb fets més recents, com el comissari Villarejo i les “clavegueres de l’Estat”, però amb disfressa de ficció. Totes quatre produccions han estat dutes a terme per plataformes. I Netflix ha anunciat una docusèrie sobre la matança de Barcelona. Com demostren els màxims exponents nòrdics, que no paren de retratar l’ensorrament de l’Estat de benestar als seus països respectius, les telesèries són eines per construir democràcia. Necessitem una versió espanyola de The crown (la nostra casa reial és molt més interessant i dramàtica). Necessitem ficcions i documentals de qualitat sobre la nostra política i els nostres traumes. Necessitem, tant a la televisió privada com a la pública, sense tabús, excavar en la nostra foscor.

Per què no s’ha estrenat a Espanya cap sèrie important i viral sobre els atemptats d’Atocha i de la Rambla?