“Els meus personatges són fastigosos, però no només”

Fernanda Melchor, autora de ‘Páradais’

Un dia va decidir donar una oportunitat al món sòrdid (“No només val la pena el que sembla bo”) i va començar a regalar-nos llibres que et deixen fora de combat, com ara Temporada de huracanes, inspirat en un cas real. Ara Fernanda Melchor (Boca del Río, 1982) torna a apuntar directament a les entranyes amb Páradais (Literatura Random House), història d’éssers sense nord amb accions salvatges com les que provoca l’obsessió d’un home per posseir, al preu que sigui, la seva veïna, una dona casada. Ens atén des de casa seva, a Puebla (Mèxic).

Vostè volia ser detectiu. Sempre m’ha interessat la ment humana, els assassins en sèrie, les seves obsessions, com arriben fins a aquest extrem... Vaig créixer veient El silenci dels anyells i m’hauria agradat ser metge forense. La literatura s’hi assembla, entra dins però sense espàtules.

Escriu amb les entranyes i busseja en un sentiment sòrdid. Per què altres autors només busquen el que sembla bo?

Perquè creuen que el que ens identifica com a humans és allò de què estem orgullosos: l’amor, la tendresa, la filantropia. Però l’enveja, la crueltat i la revenja també formen part de les nostres vides.

En la seva puresa ha mantingut un conjunt de paraules mexicanes. Fins on és necessari preservar la llengua pròpia ?

A mi m’encanta aquesta variant de Veracruz, desenfadada, múrria. Aquí som molt malparlats, especialment les dones, però ho fem amb molta gràcia. Com l’andalús. M’atreu el parlar popular, sempre paro l’orella i apunto coses a la llibreta. És poesia.

Quin diria que ha estat l’episodi més cruent, més salvatge, de la seva pròpia vida?

Em vaig criar en una família disfuncional. Vaig ser víctima de violència psicològica per part de mare i de pare, i també hi va haver cops... Però després un es refà i continua. Ara m’estimo molt els meus pares, però aquella violència natural tendeix a reproduir-se, hi lluites en contra...

Vostè l’ha aplicada?

Durant sis anys vaig tenir amb mi una fillastra i vaig veure la cara del fantasma de la meva infantesa. Apareixia aquell instint compulsiu, que calia frenar, de repetir la violència quan et frustraves.

Algun dels seus personatges és, físicament i èticament, repugnant. I, malgrat tot, aconsegueix que el puguem entendre... Com s’ho fa?

Requereix cura en el tracte i assumir les nostres contradiccions. Els meus personatges són força fastigosos, però no només són això. Ens sentim més a prop d’en Polo, adolescent sense filtre; en Franco és més grotesc. Ell és un cas patològic.

Deixar-ho anar tot tal com raja. Això és innat o s’aprèn?

EVA CUENCA Melchor torna amb una història d’éssers sense nord