La Vanguardia (Català-1ª edició)
‘L’edat ens fa més humils, i això es nota en la música’
Clara Peya, pianista i compositora, publica ‘Perifèria’ i actua al Guitar Bcn
La pianista, compositora i activista Clara Peya dona a llum aquest divendres Perifèria (Vida Records), obra concebuda abans de la pandèmia però que es va quedar aparcada per aquest motiu. Mentrestant, i malgrat l’aturada pandèmica, va donar forma a noves composicions que la van portar a crear un altre àlbum, Estat de larva, obra de piano i teclat sol, apareguda al juliol. Ara finalment es publica Perifèria, un àlbum de cançons amb Enric Verdaguer com a vocalista. Un dia abans de sortit –és a dir, demà– el presenta al Guitar Bcn (Barts, 20 h).
Vostè va alternant: Estat de larva, obra pianística i oberta; Perifèria, obra de cançons. On se sent més còmoda?
La part bona de la música instrumental és que té un espai absolut, i com a oient pots interpretar mil coses. Encara que siguin més poètiques o tinguin un grau d’abstracció, les paraules concretes signifiquen coses, i també m’agraden molt. M’agraden les dues formes i les vaig intercalant i treballant en paral·lel.
Per primera vegada coprodueix un disc seu. Senyal de seguretat?
El que m’agrada més és delegar i treballar en equip, però d’alguna manera delegant no sento el que penso. Moltes vegades a les dones ens costa de reafirmar-nos en el que pensem. Jo, per exemple, quan faig alguna cosa artísticament l’ensenyo a algú perquè em digui el què, i això sembla com si no tingués una opinió. Per mi gairebé ha estat com un treball terapèutic dirme a mi mateixa que si tinc una opinió, algunes coses em poden agradar i d’altres no.
La meitat dels temes estan compostos en castellà i el vocalista és Enric Verdaguer.
Vam gravar el disc amb una altra persona, també noi i amb una tessitura, i al final vam decidir fer-ho amb l’Enric, que té una altra tessitura. Va ser un procés lent, però amb un resultat molt bo, i això potser et demostra que les coses cal fer-les així i no al meu ritme, a corre-cuita. Hem fet sis temes en castellà i cinc en català perquè en general m’és més fàcil escriure en castellà, però com que jo m’expresso en català de vegades se’m fa rar. I aquí hi influeixen coses com que he escoltat molta més música en castellà que no pas en català o que llegeixo molta poesia en castellà.
I li deuen preguntar si escriure en castellà li obre més camins. El meu vehicle és el piano. Jo soc pianista, i m’agrada fer cançons i que gent que canta tan bé com els que han treballat amb mi les puguin cantar. Perquè jo no puc, canto molt malament.
Aquesta vegada un home canta les seves cançons. És una decisió meditada?
Aquest últim any he escoltat una pila d’homes, amb Patrick Watosn al màxim. Sempre intento que hi hagi paritat, però aquesta vegada em venia de gust una veu masculina. Soc feminista i intento fer política sempre, però ara em venia de gust fer això. M’ho vaig pensar molt i ja he rebut moltes crítiques.
Del seu àlbum Estomach es deia que combinava jazz, rap i electrònica. I d’aquest?
No sé si en diria pop sofisticat, però no està malament. El piano vertebra com a so, però no com a llenguatge. Com si estiguessis flotant, una manera de tocar molt oberta, molt sensible. Al cap i a la fi, una toca com està en cada època.
El so d’aquest àlbum, per al que vostè sol fer, és força assequible, no ho creu?
Fer-nos més grans, l’edat, d’alguna manera ens fa més humils, i això es nota en la música. En aquest disc en producció i execució hem intentat que fos molt essencial, que no tingués més coses de les necessàries. Intentar donar amor al que som, sense imposar-nos res. I crec que en aquest ho hem aconseguit.
VENDA D’ENTRADES A entradesdevanguardia.com
15% DESCOMPTE CLUB VANGUARDIA