La culpa és teva, meva, nostra!

És una pena que el FC Barcelona jugui, empati i perdi aquesta temporada a porta tancada al Camp Nou. Cada partit seria un plebiscit multilateral, una festa de la democràcia participativa i, sobretot, un guirigall. Alguna cosa em diu que aquesta temporada rebria tothom, des de l’assistent fins al cunyat de Messi.

I tornaria aquell costum tan entretingut de la divisió d’opinions i el contrast d’opinions a les grades.

–Aquest paio no val per al Barça! –Vostè no ha jugat a futbol en sa vida! Suposo que l’ambient seria guerra civilista, turmentat i prenuñista. Cada partit, un Vietnam. Cada espifiada de Griezmann, un referèndum a plens pulmons. Cada rematada de Trincão, un murmuri i no d’amor.

El cert és que no hi ha públic. I, en conseqüència, és impossible saber qui carrega els neulers l’afició en aquesta temporada desconcertant. Del que no hi ha dubte és que assenyalaria...

Així doncs, els jugadors i l’entrenador poden barallar-se per veure qui declara més vegades que “el responsable soc jo / som nosaltres” i quedar-se tan tranquil. O tan satisfet per aquell exercici d’humilitat, aquell examen de consciència, aquell gest de cara a la galeria...

Declarar-se responsable o fins i tot culpable és un exercici molt habitual aquesta temporada potser perquè, a diferència d’altres, no comporta esbroncades del públic, comiats o penalitzacions. No hi ha

Sense públic, sense president i sense míster fort, declarar-se “responsable” dels mals del FC Barcelona acaba sent hipòcrita

president, l’entrenador viu en l’estacionalitat i la plantilla sembla més còmoda fent cara de penediment que de pomes agres i poc ritme sobre el camp, on la vida i els partits passen, sense grans novetats, de ratxa en ratxa.

Assumir les responsabilitats i repetir els errors té alguna cosa d’oficinesc, hipòcrita i propi del màrqueting. A aquest pas, entrenador, entrenador de porters, pesos pesants i els juvenils del primer equip es barallaran per veure qui assumeix més vegades les barrabassades. No descartem que siguin els mateixos aficionats els que facin un pas endavant i es declarin responsables de la mala marxa de l’equip i de la mort del gran Manolete.

Demanar disculpes com qui demana l’hora al conductor del bus o el telèfon a una simpatitzant acaba sent irritant. De què serveix? De tot se’n diu autocrítica en aquests temps. Millor els gestos que les paraules, les decisions valentes que les disculpes resignades. Declarar-se el responsable com el que juga a fet i amagar o es demana una canya només és creïble quan, en cas de fracàs, un se’n va abans que el facin fora. I no ho dic per Leo Messi, de la decadència del qual soc ferm defensor en vista de les barates de Luis Suárez per Braithwaite i de Neymar per Coutinho i Dembélé.

Ho dic per tots els que es declaren responsables i s’encenen un cigar.